El despertar d'una il·lusió

 Com bé us vaig explicar, la pujada al Caro va canviar a la  Falconeta . Aquell estat d'eufòria li va durar dies, ni el cansament ni les punxades a les cames que li impedien caminar amb la normalitat, li van treure el somriure. Aquella setmana cada cop alçava la vista cap a les muntanyes, cap al cim, només pensava "jo hi he pujat a peu" i sabia que per molt no era cap proesa, però per ella, ho era.

Durant la setmana va parlar amb la seva amiga, els continguts i per haver-ho fet juntes. Això no podia quedar així, havien de fer alguna cosa, però què? La  Falconeta va treballar de dilluns a dissabte, el diumenge li agradava estar amb la família. No sabia com ho faria per continuar gaudint d'aquella sensació que tant la va omplir i compaginar-ho amb la família.

Però a finals de setmana, un noi del club amb nenes petites, va proposar al grup de whatsapp del club de fer una sortida familiar el diumenge vinent. Seria una cosa assequible per als nens. A la Falconeta se li va obrir un univers. Evidentment, la família al complet va acudir a la cita.

Va ser una bona sortida, es van ajuntar un bon grup de famílies amb infants més o menys de la mateixa edat que s'ho van passar d'allò més bé.

L'excursió va ser per la zona de la Font Nova. Van aparcar a l'esplanada que hi ha a la bassa d'Ossera i van seguir les indicacions cap al Pi Perillo.

El Pi de Perillo es troba al Terme municipal d'Algara de Carles i és un dels arbres catalogats com a monumentals. Té una alçada de 9 mi una volta de capçada de 19,5 m.

Té diverses besses que li surten i que estan totalment inclinades a causa del pes. Moltes descansen sobre puntals que es van col·locar per tal d'evitar el trencament, així com cables per reforçar.

És un exemplar digne de vere . Des d'allí trobem indicacions, direcció la Font de Nadal i la Font de Perera, nosaltres vam anar a la de Perera.

La Font es troba al costat d'un habitatge, en una esplanada que s'hi arriba o bé per pista o bé per remitent. Està envoltada de pins i arbres, amb taules i bancs de pedra que conviden al descans. És un lloc tranquil per fer parada. Continuem seguint les indicacions de la Font Nova, ara el sender puja una mica més, però no és queixa cap criatura, van i venen, corren, riuen... Ha estat una bona pensada passar el matí del diumenge així, esperem que no sigui. . . . . . . l'últim va pensar la Falconeta .

Un cop arriben a la Font Nova, fan parada per descansar i menjar un entrepà. Està equipada amb taules de i bancs de fusta i des d'allí surten excursions cap a la Moleta, la Vall de l'Infern… A la Font Nova s'hi arriba per una pista asfaltada, per la qual cosa sempre hi ha gent , a més, l'aigua que brolla de la Font és molt bona i sempre hi ha algú omplint garrafes.

Un cop han reposat continuen el camí, ara de baixada fins a la Bassa d'Ossera. Ho fan per la pista asfaltada parant molt de compte amb els cotxes que pugen. En un tres i no res ja són als cotxes. Ha estat una jornada magnífica, tant que decideixen repetir un altre dia, ja pensaran on aniran. 

    

  

Font Nova

Ruta i explicació al wikiloc:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/pi-del-perillo-font-perera-y-font-nova-desde-bassa-dossera-186116451

L'inici. Pujada a Caro

Vistes a Caro

 La  Falconeta  és una ànima inquieta, a estones una mica intensa poder, apassionada, aventurera ... i  per tot això sempre buscar nous racons per explorar i gaudir quan el poc temps lliure que té permet. La seva gran passió és sense cap dubte  Lo  Port, les  muntanyes  que l'han vist  créixer  i han acompanyat al llarg de la seva vida, tot i que no són les úniques muntanyes que l'envolten. Com ella sempre diu, viu en un lloc privilegiat .

Tot i que com us dic el Port  és  la seva passió, també li agrada voltar i buscar altres racons  més enllà  de la seva muntanya preferida, per això ens la podem trobar arreu del país, ja sigui el Pirineu on  se  sent com a casa, per les Muntanyes de Prades, Montserrat, la Serra del Montsià Cardó i per tota  la comarca dels Ports  , etc. , etc. petit món.

 A ella, tot que li agradaria viatjar i  conèixer  noves muntanyes gent, sap que potser no, no és al seu abast i tampoc és una cosa que li prengui el son. I  una altra  cosa que ella sempre diu, és que fa falta tota una vida per conèixer els Ports, així que té feina per dies.

. La  Falconeta  no és ben bé una muntanyera de tota la vida, si bé que de jove  alguna excursió  havia fet amb els amics, acampades . Ha  estat ja a la seva edat adulta i després de ser mare quan li ha vingut aquesta passió. Tot va començar quan es va fer el  KMV  de Roquetes, no, ella no va competir, no  és  gens competitiva, a ella li agrada sortir,  recórrer  els corriols, parar, observar, fer fotos, perdre's... Però  si  que aquell esdeveniment. . . . . li va canviar la vida.

 Era  voluntària  com tants altres de la ciutat, feien falta mans per poder portar-ho a terme. Així que hi havia gent a la cuina preparant el dinar de corredors, familiars, voluntaris,  espònsors , hi havia gent que marcava el recorregut, gent que  al  final treia les cintes del recorregut, gent que donava la sortida, gent a la barra, gent. . . . . als avituallaments … Aquest ambient la va  captivar  sense cap mena de dubte.

  Al cap de 15 dies  de realitzar-se la prova,  es  feia la festa del voluntari, era un dia  magnífic . Qui volia pujar pel recorregut del  KMV  fins a Caro i després  baixar  fins al refugi, on anava acudint la resta per a com artir  un dinar de germanor.

. La  Falconeta , tot i que feia anys que no feia esport, no s'ho va pensar  dues  vegades, "  jo pujo pel  kmv " va pensar. I així va ser, en arribar el dia, ella i la  seva  amiga,  totes equipades van arribar amb la resta a la Caramella des d'on  és sortia.

Van començar a caminar, en pujada constant des de l'inici, tenint per davant uns 7 km amb uns 1295 m+. Primer tot eren  riures , xarrameca, anaven tots junts, però a poc a  les  distàncies  se'n van anar allargant , la xarrameca va anar disminuint, ja tenien prou feina en respirar,  "  Déu  meu, on m'he posat?" pensava la  Falconeta . Però va anar costat avançant, gaudint del que la natura li mostrava, de les vistes, tenia a la seva amiga al que també s'havia quedat muda. 

Se  sentia  a dos nois, amics de les  dues  que se'n reien, no ho podrien  resistir , que si  haver  si els hem perdut que no els  sento, que si s'han quedat mudes, que si no arribarem ni per fer les  uves. ,  etc. ,  etc.  I a tot això que arriben a la famosa "escaleta"  ( un tram molt empinat, però molt i que marca la meitat del recorregut), se'ls va fer de nit, quan van arribar. a dalt no sabien on  es  trobaven, no podien més i van decidir que en arribar al Coll del Vicari baixarien cap al refugi sense pujar a Caro, un altre any serà van dir. Van continuar pujant, no els donava  tregua . Al  darrere  d'elles pujaven dos nois que no eren del grup que anaven  tan  ofegats com elles. A falta de poc d'arribar al Coll, els dos amics els van dir que si  no pujaven  a Caro ells anaven tirant, i així ho van fer, ells van tirar i elles van quedar acompanyats dels dos desconeguts. Una bona estona després d'arribar al Coll del Vicari i es troben una companyia de club esperant-les amb cervesa,  Uau … Van  beure dos gots, que bé els va  sentar , tant que van decidir de continuar fins a Caro.

 Els dos nois que portaven  darrere  també van beure i els 4 van anar tirant. Ara bé, el km que els separava de Caro se'ls va fer etern, la  Falconeta  per animar-los a cada revolt els deia, "  va que ja  és  l'últim, ja ho tenim aquí", les companyies es miraven amb cara. . . de pocs amics, però l'última revolta no arribava. Per fi, fan un revolt i ja veuen el tram final, els separen pocs metres del cim. Els fills de les  dos  amigues els van   rebre amb  una  estelada  que van agafar una de cada punta, i amb els nens davant i ells detás.  , encara van tenir forces d'arribar corrent entre els aplaudiments dels seus companys.

Uaauuu  quina sensació més ...  No  sabia ben bé com  expressar-ho ,  se  sentia feliç,  eufòrica , contenta, animada. ... Ho  havia fet, ho havia aconseguit, ja no recordava el sofriment de feia uns minuts, ni de la pujada, ni de com havia patit, només sentia felicitat i  allò que  marcaria un abans i un després,  tal com  ha  sigut .