Tivissa

Ara que aquest cap de setmana és la  Pilarica  em ve al record la de fa nou anys, va caure igual que enguany. A mitjan setmana, Ximo ens va proposar d'anar a passar el cap de setmana en famílies a Tivissa. El seu germà és capellà allí i ens pot deixar un bon preu una casa que té l'església, com una casa de colònies.

No ens ho vam pensar  dues  vegades, les floretes vam posar la maquinària en marxa per passar un bon cap de setmana.

Com teníem poc temps per organitzar-ho tot el primer que havíem de saber era quants seríem, així que vam fer llista i vam donar 24 h per apuntar-se. Déu-n'hi-do quina gentada!! 10 famílies s'hi van apuntar.

Es van organitzar per anar a comprar, a més cada família va portar alguna cosa, pizzes, coc, truites, no els hi va faltar de res.

Així que divendres  tarda /nit van anar arribant a Tivissa, alguna família ho faria dissabte.

Tivissa és un poble de la Ribera d'Ebre d'uns 1635 habitants, envoltat de muntanyes, les de Tivissa-Vandellòs, a prop, a 21 km es troba  Llaberia  que pertany al municipi de Tivissa i de la que també hi ha Infinitat de muntanyes per recórrer, aquest, però, ens centrem a Tivissa.

La casa es trobava enfront de l'església, els separa una gran plaça on els infants jugaven sense cap perill. La casa era gran, amb grans sales, cuina, lavabos i habitacions amb lletres. Els nens el primer que van fer va ser triar habitació, volen dormir tots junts, els grans tampoc al llit de dalt i els petits a baix, els pares poca cosa podíem dir i volíem, és tractava de passar tots un bon cap de setmana. Així que un cop tots tenien llit van sortir a jugar al carrer. Tot i que erem a mitjan octubre la temperatura era bona.

Els grans mentre organitzàvem cuina i començàvem a fer el sopar.

Cridem a sopar a la joventut, Déu meu!! "Però que suats, hem de fer dutxa", "no cal" deien, "i tant que cal, va davant de mi".

I així entre plors i riures vam fer una dutxa ràpida. Un cop nets i amb pijama els vam seure a sopar. Quina  taulada  de nens!! Feien molt de goig.

Un cop sopats van anar a jugar a una sala que hi havia buida i nosaltres vam recollir i per taula per sopar. Va ser un sopar tranquil entremig de riures i bon rotllo.

Vam anar a dormir tard, quan els nens van caure rendits de tant de jugar.

L'endemà al voltant de les 9 h del matí ja erem  casi  tots desperts.

Vam començar a preparar l'esmorzar i motxilles per a l'excursió. El Ximo ens volia portar a un cim que hi ha dalt del poble, Roca Verdura, i després volíem anar a animar a la gent del club que corria a la Cursa de Tivissa. Així que sense perdre temps i un cop tots esmorzats i canvis vam començar la ruta.

Estàvem contents,  bueno , hi va haver  dos  criatures, un el meu petit i el de l'amiga que van pujar al cim plorant, a  tot  pulmó . S'havien barallat, encara avui no sabem el perquè. " Se  bon va tota la força plorant" els dèiem i encara ploraven més fort, sobtadament  a l'arribar  a dalt van callar.

Des de Roca Verdura teníem bones vistes al poble. Ens vam fer la foto i vam continuar cap on era tota la logística de la cursa.

Vam veure arribar als companys, vam fer un beure i cap a casa a dinar.

Després de dinar van acabar d'arribar les famílies,  al matí  havien tingut partit de futbol. Ara ja erem tots.

Per la  tarda  vam fer una altra excursió passant pels rentadors del poble, vam arribar fins a l'Ermita de Sant Blai, van pujar a la creu i cap a la casa falta gent.

En arribar és van quedar a la plaça jugant amb els nens del poble fins a l'hora de sopar.

El sopar va ser una festa, erem un bon grup ben avingut, ens hi vam passar bé i també se'ns van fer les tantes.

L'endemà després d'esmorzar vam recollir i preparar alguna cosa per dinar. Marxàvem a  Llaberia  a fer una excursió pels voltants.

A l'entrada del poble ens vam trobar amb una altra família que va venir de Reus a passar el dia.

Vam dinar a l'àrea de Santa Marina i després cap a casa.

S'havia acabat un cap de setmana magnífic, ple de bons moments que encara avui recordem.

El segon dia per Beseit

L'endemà a poc a poc es van anar despertant, mentida, de sobte van sentir molt de soroll, algú picava una cassola amb alguna cosa, i " vinga  noies, amunt", era la Montse que les despertava. Van anar baixant a la cuina i es van trobar la taula parada i l'esmorzar fet, cafè, torrades, embotit, fruita, sucs...  la  Montse s'hi havia esforçat molt, segur que sabria el que vindria.

Totes li van agrair la feinada, va ser tot un detall. Van seure i mentre menjaven parlaven del que farien, tot i que algunes no estaven molt predisposades, "em fan mal les cames, molta cosa avui no la faria"," a mi encara em dura el cansament d'ahir", la cosa se 'n va anar de mare, finalment, la Montse que era la que feia més temps que caminava va parlar, "a  vere  així perquè hem vingut?, i  vatros  voleu fer Estels del Sud? Au va, aixequeus i feu una  sentadilla  a veres. . com esteu " els hi va dir una mica emprenyada. I totes a creure, qualsevol li portava la contrària.

"A  vere , no diem de no fer res, diem de fer alguna cosa més suau que ahir".

Finalment, van decidir anar al  Parrissal . Van acabar d'esmorzar, van preparar bocates per a l'excursió i un cop vestides van marxar.

En arribar al pàrquing del  Parrissal , sorpresa, sabeu amb qui es van trobar?, sí, els dos nois del dia abans. Ells feien Estels de Sud, l'etapa de Beseit a Font Ferrera. Van xerrar una mica, "quina casualitat de tornar a trobar-nos". Van caminar una estona junts després ells van anar tirant.

Les floretes passada la crisi del matí estaven de bon humor i disposades a passar-ho bé, a la fi per això havien vingut.

Gaudien del recorregut, és un lloc preciós, anaven per les passarel·les resseguint el curs del Matarranya a estones per sender, fent fotos, xerrant, rient ia tot això van arribar a l'antesala de les gúbies.

Allí les parets s'alcen verticals i es van estretint formant les Gubies del Parrissal,van deixar a l'esquerra un sender que porta al Pas del  Romeret  que no volien fer. Aquest pas és tracta d'una paret vertical, d'una altura considerable equipada amb grapes i cadena, un cop a dalt se segueix per una sendera que et deixa a l'altre costat de les  gubies , és fa servir en temporades que ha plogut. . . . . molt i no és pot passar perquè el riu baixa ple, i depenent de quin costat l'agafes el puges o baixes.

Però tranquils, elles  no el   pensaven fer ni de pujada ni de baixada. Així que un cop a l'antesala van fer una petita pausa i van aprofitar per menjar. Un cop haver descansat per continuar.

Van avançar entre grans blocs de pedra en mig d'aquelles parets, van arribar a un punt on no podíem continuar llevat que és banyessin, i aquí va començar una nova trifulga.

"Noies ens hem de banyar", "sí, però se'ns banyarà tot i, per allí trobeu que pujarem?", jo no ho veig clar, a més acabem de menjar. Jo no em banyo", altres reien. "Què fem  pos ?".

A tot això apareixen en escena els sorolls, "ei que feu?", "res aquí decidint que fem", "si voleu us ajudem".

Les noies es van mirar, alguna no s'ho va pensar dues vegades i ja era dins l'aigua, a poc a poc es van anar tirant totes, amb una barqueta que portaven els nois van anar passant les motxilles i calçat de tothom, i els van. . ajudar a pujar per l'altre costat.

Van anar avançant junts un bon tros, eren molt  templats . , però en arribar a la resta de grup els van dir que anessin per dins, per la vora que no cobria,  bueno  aigua per la cintura, uns rien i els altres... ho pots imaginar, la sang  al riu no vas arribar però.  Finalment  tot  va acabar  en riures .

En arribar a un encreuament va arribar el moment de despedir-se, ells havien de continuar cap a dalt i ells als cotxes.

No  s'ho van pensar  dos  vegades, quan van arribar al desviament, es van asseure per calçar-se i alguna cosa més, a totes els va venir a l'hora, quina estampa, encara sort que no passava ningú. Un totes ben condicionades es van posar en marxa. Van anar pujant a poc a poc, intercalant els que no tenien vertigen amb els que si, la Montse quan va arribar dalt va fer una mena de dansa, ho havia aconseguit, havia pujat, de fet, totes ho van fer, segurament soles no. . . . ho haguessin fet, però juntes tot era possible. Van gaudir del que quedava de recorregut.

Només quedava recollir les coses de la casa rural i tornar a casa, però havia estat un cap de setmana fantàstica, el primer de molts.

Les Floretes

Paral·lelament a les sortides del Peketrail va anar formant un altre grup, totes noies, era un grup molt heterogeni, n'hi havia de casades, solteres, separades, viudes, mares..

Amb algunes coneixien de sempre, d'altres de feia uns anys i amb altres s'acabaven de conèixer.

Unes, com la falconeta, que d'ençà que havia fet el Caro alguna cosa se li havia despertat, altres per passar una bona estona, altres per omplir buits, però al final, totes es van anar engrescant i el grup cada cop és feia. . més gran.

Per aquell temps al club no hi havia un grup de senderisme, era el boom de les curses, ultres, i tots corrien, quan sortia era per fer un entrenament. i clar, elles no encaixaven amb els pros, com afectuosament els anomenaven.

El dia que es va inaugurar la seu del club, com que hi eren totes les que solien sortir i alguna més que va interessar, van posar-li nom al grup. vaig crear el grup de whatsapp, "les floretes del trail", ja que així es referien a elles.

Van començar a fer alguna sortida, ia poc a poc es van anant engrescant, van anar apuntant als marxes del circuit, quan s'havia. . . de gravar una ruta del Peketrail hi anaven quasi totes, s'ho passaven bé, sempre reien molt, i era medicina pura.

Això sí, tenien prohibit parlar dels homes i dels crios, aquells moments eren els seus, el seu petit espai. , i ho aprofitaven, us puc assegurar.

Un dia van anar una mica més enllà, "i si marxem un cap de setmana?", "oh si, seria fantàstic!", vaig dir i fet, van buscar dades, zona i lloc. . . . per dormir.

Van decidir d'anar a Beseit, van llogar una casa rural, Casa Lo Ferrer, a l'entrada mateix del poble, la mar de cuca. Tenien menjar, beure i ganes de passar-ho bé, ho tenien tot.

Van arribar a Beseit un diumenge al matí, van descarregar el fato i cap al punt de sortida de la ruta, al pàrquing de la Pataquera, a les Pesqueres, zona. . . . de banys molt concorreguda al ple de l'estiu.Bueno, que dir d'aquell dia🙈🙈…

La ruta inicial no tenia cap complicació, però, tot i que havien dit que no baixessin al Barranc de la Paridora que estava perdut. .. elles, però ho van intentar i… Res, amunt avall, per aquí no és, per aquí tampoc, "escolteu, baixeu vatros i mireu, que si hem de tornar a pujar per aquí ja no baix que en tinc un fart per tornar a pujar", va dir la menuda. Després d'una hora bona amunt i avall, van decidir deixar-ho estar i van continuar el seu camí.

 Van fer una petita parada als Masets de Lino, van menjar alguna cosa i van descansar una estona, estaven esgotades i encara els quedava arribar al cotxe.

 La baixada, sort d'una d'elles que va veure el cartell on posava Beseit amb una fletxa marcant cap avall, sinó ves a saber on haurien anat a parar, fins al cotxe se'ls va fer eterna, era una baixada amb molt. . . . . . pendent i ziga zaga, començaven a notar el cansament a les cames i aquell riure tonto que no sabien d'on els venia, tot els feia gràcia,encara sort que no perdien l'humor.

Van arribar als cotxes i per unanimitat van decidir parar a fer una cervesa, era una parada obligatòria, es l'havien guanyat.

Entre xarrameca, riures i cervesa van conèixer a dos sorolls de la taula del costat. 

Van intercanviar les rutes realitzades, van riure i es van acomiadar, qui sap si es tornarien a trobar. 

Aquella nit van caure rodones. "Jo demà no sé si tindre esme per fer alguna cosa" va dir una, "i tant que si, davant de mi" va contestar algú.

Què trobeu? Van tenir forces l'endemà per tornar a sortir?

Continuarà...