L'inici. Pujada a Caro

Vistes a Caro

 La  Falconeta  és una ànima inquieta, a estones una mica intensa poder, apassionada, aventurera ... i  per tot això sempre buscar nous racons per explorar i gaudir quan el poc temps lliure que té permet. La seva gran passió és sense cap dubte  Lo  Port, les  muntanyes  que l'han vist  créixer  i han acompanyat al llarg de la seva vida, tot i que no són les úniques muntanyes que l'envolten. Com ella sempre diu, viu en un lloc privilegiat .

Tot i que com us dic el Port  és  la seva passió, també li agrada voltar i buscar altres racons  més enllà  de la seva muntanya preferida, per això ens la podem trobar arreu del país, ja sigui el Pirineu on  se  sent com a casa, per les Muntanyes de Prades, Montserrat, la Serra del Montsià Cardó i per tota  la comarca dels Ports  , etc. , etc. petit món.

 A ella, tot que li agradaria viatjar i  conèixer  noves muntanyes gent, sap que potser no, no és al seu abast i tampoc és una cosa que li prengui el son. I  una altra  cosa que ella sempre diu, és que fa falta tota una vida per conèixer els Ports, així que té feina per dies.

. La  Falconeta  no és ben bé una muntanyera de tota la vida, si bé que de jove  alguna excursió  havia fet amb els amics, acampades . Ha  estat ja a la seva edat adulta i després de ser mare quan li ha vingut aquesta passió. Tot va començar quan es va fer el  KMV  de Roquetes, no, ella no va competir, no  és  gens competitiva, a ella li agrada sortir,  recórrer  els corriols, parar, observar, fer fotos, perdre's... Però  si  que aquell esdeveniment. . . . . li va canviar la vida.

 Era  voluntària  com tants altres de la ciutat, feien falta mans per poder portar-ho a terme. Així que hi havia gent a la cuina preparant el dinar de corredors, familiars, voluntaris,  espònsors , hi havia gent que marcava el recorregut, gent que  al  final treia les cintes del recorregut, gent que donava la sortida, gent a la barra, gent. . . . . als avituallaments … Aquest ambient la va  captivar  sense cap mena de dubte.

  Al cap de 15 dies  de realitzar-se la prova,  es  feia la festa del voluntari, era un dia  magnífic . Qui volia pujar pel recorregut del  KMV  fins a Caro i després  baixar  fins al refugi, on anava acudint la resta per a com artir  un dinar de germanor.

. La  Falconeta , tot i que feia anys que no feia esport, no s'ho va pensar  dues  vegades, "  jo pujo pel  kmv " va pensar. I així va ser, en arribar el dia, ella i la  seva  amiga,  totes equipades van arribar amb la resta a la Caramella des d'on  és sortia.

Van començar a caminar, en pujada constant des de l'inici, tenint per davant uns 7 km amb uns 1295 m+. Primer tot eren  riures , xarrameca, anaven tots junts, però a poc a  les  distàncies  se'n van anar allargant , la xarrameca va anar disminuint, ja tenien prou feina en respirar,  "  Déu  meu, on m'he posat?" pensava la  Falconeta . Però va anar costat avançant, gaudint del que la natura li mostrava, de les vistes, tenia a la seva amiga al que també s'havia quedat muda. 

Se  sentia  a dos nois, amics de les  dues  que se'n reien, no ho podrien  resistir , que si  haver  si els hem perdut que no els  sento, que si s'han quedat mudes, que si no arribarem ni per fer les  uves. ,  etc. ,  etc.  I a tot això que arriben a la famosa "escaleta"  ( un tram molt empinat, però molt i que marca la meitat del recorregut), se'ls va fer de nit, quan van arribar. a dalt no sabien on  es  trobaven, no podien més i van decidir que en arribar al Coll del Vicari baixarien cap al refugi sense pujar a Caro, un altre any serà van dir. Van continuar pujant, no els donava  tregua . Al  darrere  d'elles pujaven dos nois que no eren del grup que anaven  tan  ofegats com elles. A falta de poc d'arribar al Coll, els dos amics els van dir que si  no pujaven  a Caro ells anaven tirant, i així ho van fer, ells van tirar i elles van quedar acompanyats dels dos desconeguts. Una bona estona després d'arribar al Coll del Vicari i es troben una companyia de club esperant-les amb cervesa,  Uau … Van  beure dos gots, que bé els va  sentar , tant que van decidir de continuar fins a Caro.

 Els dos nois que portaven  darrere  també van beure i els 4 van anar tirant. Ara bé, el km que els separava de Caro se'ls va fer etern, la  Falconeta  per animar-los a cada revolt els deia, "  va que ja  és  l'últim, ja ho tenim aquí", les companyies es miraven amb cara. . . de pocs amics, però l'última revolta no arribava. Per fi, fan un revolt i ja veuen el tram final, els separen pocs metres del cim. Els fills de les  dos  amigues els van   rebre amb  una  estelada  que van agafar una de cada punta, i amb els nens davant i ells detás.  , encara van tenir forces d'arribar corrent entre els aplaudiments dels seus companys.

Uaauuu  quina sensació més ...  No  sabia ben bé com  expressar-ho ,  se  sentia feliç,  eufòrica , contenta, animada. ... Ho  havia fet, ho havia aconseguit, ja no recordava el sofriment de feia uns minuts, ni de la pujada, ni de com havia patit, només sentia felicitat i  allò que  marcaria un abans i un després,  tal com  ha  sigut .