Vistes a Caro
La Falconeta és una ànima inquieta, a estones una mica intensa poder, apassionada, aventurera ... i per tot això sempre buscar nous racons per explorar i gaudir quan el poc temps lliure que té permet. La seva gran passió és sense cap dubte Lo Port, les muntanyes que l'han vist créixer i han acompanyat al llarg de la seva vida, tot i que no són les úniques muntanyes que l'envolten. Com ella sempre diu, viu en un lloc privilegiat .
Tot i que com us dic el Port és la seva passió, també li agrada voltar i buscar altres racons més enllà de la seva muntanya preferida, per això ens la podem trobar arreu del país, ja sigui el Pirineu on se sent com a casa, per les Muntanyes de Prades, Montserrat, la Serra del Montsià Cardó i per tota la comarca dels Ports , etc. , etc. petit món.
A ella, tot que li agradaria viatjar i conèixer noves muntanyes gent, sap que potser no, no és al seu abast i tampoc és una cosa que li prengui el son. I una altra cosa que ella sempre diu, és que fa falta tota una vida per conèixer els Ports, així que té feina per dies.
. La Falconeta no és ben bé una muntanyera de tota la vida, si bé que de jove alguna excursió havia fet amb els amics, acampades . Ha estat ja a la seva edat adulta i després de ser mare quan li ha vingut aquesta passió. Tot va començar quan es va fer el KMV de Roquetes, no, ella no va competir, no és gens competitiva, a ella li agrada sortir, recórrer els corriols, parar, observar, fer fotos, perdre's... Però si que aquell esdeveniment. . . . . li va canviar la vida.
Era voluntària com tants altres de la ciutat, feien falta mans per poder portar-ho a terme. Així que hi havia gent a la cuina preparant el dinar de corredors, familiars, voluntaris, espònsors , hi havia gent que marcava el recorregut, gent que al final treia les cintes del recorregut, gent que donava la sortida, gent a la barra, gent. . . . . als avituallaments … Aquest ambient la va captivar sense cap mena de dubte.
Al cap de 15 dies de realitzar-se la prova, es feia la festa del voluntari, era un dia magnífic . Qui volia pujar pel recorregut del KMV fins a Caro i després baixar fins al refugi, on anava acudint la resta per a com artir un dinar de germanor.
. La Falconeta , tot i que feia anys que no feia esport, no s'ho va pensar dues vegades, " jo pujo pel kmv " va pensar. I així va ser, en arribar el dia, ella i la seva amiga, totes equipades van arribar amb la resta a la Caramella des d'on és sortia.
Van començar a caminar, en pujada constant des de l'inici, tenint per davant uns 7 km amb uns 1295 m+. Primer tot eren riures , xarrameca, anaven tots junts, però a poc a les distàncies se'n van anar allargant , la xarrameca va anar disminuint, ja tenien prou feina en respirar, " Déu meu, on m'he posat?" pensava la Falconeta . Però va anar costat avançant, gaudint del que la natura li mostrava, de les vistes, tenia a la seva amiga al que també s'havia quedat muda.
Se sentia a dos nois, amics de les dues que se'n reien, no ho podrien resistir , que si haver si els hem perdut que no els sento, que si s'han quedat mudes, que si no arribarem ni per fer les uves. , etc. , etc. I a tot això que arriben a la famosa "escaleta" ( un tram molt empinat, però molt i que marca la meitat del recorregut), se'ls va fer de nit, quan van arribar. a dalt no sabien on es trobaven, no podien més i van decidir que en arribar al Coll del Vicari baixarien cap al refugi sense pujar a Caro, un altre any serà van dir. Van continuar pujant, no els donava tregua . Al darrere d'elles pujaven dos nois que no eren del grup que anaven tan ofegats com elles. A falta de poc d'arribar al Coll, els dos amics els van dir que si no pujaven a Caro ells anaven tirant, i així ho van fer, ells van tirar i elles van quedar acompanyats dels dos desconeguts. Una bona estona després d'arribar al Coll del Vicari i es troben una companyia de club esperant-les amb cervesa, Uau … Van beure dos gots, que bé els va sentar , tant que van decidir de continuar fins a Caro.
Els dos nois que portaven darrere també van beure i els 4 van anar tirant. Ara bé, el km que els separava de Caro se'ls va fer etern, la Falconeta per animar-los a cada revolt els deia, " va que ja és l'últim, ja ho tenim aquí", les companyies es miraven amb cara. . . de pocs amics, però l'última revolta no arribava. Per fi, fan un revolt i ja veuen el tram final, els separen pocs metres del cim. Els fills de les dos amigues els van rebre amb una estelada que van agafar una de cada punta, i amb els nens davant i ells detás. , encara van tenir forces d'arribar corrent entre els aplaudiments dels seus companys.
Uaauuu quina sensació més ... No sabia ben bé com expressar-ho , se sentia feliç, eufòrica , contenta, animada. ... Ho havia fet, ho havia aconseguit, ja no recordava el sofriment de feia uns minuts, ni de la pujada, ni de com havia patit, només sentia felicitat i allò que marcaria un abans i un després, tal com ha sigut .