Coronem el Pedraforca

Despertem l'endemà a trenc d'alba, ens espera una jornada dura.
Això que despertem és un dir, algunes els hi costa més que altres, normal, ahir tot eren riures i xarrameca. Però a poc a poc totes ens anem llevant, "bon dia, xiques, heu dormit bé?", "com un tronc"," quina sort, a mi em va costar".
Preparem cafè i esmorzar, en vestim, mal les, tèrmica, polar, paravent, jaqueta, recordeu que ens van dir que faria fred🙄.

Ens acabem de preparar la motxilla i quan ho tenim tot enllestit arranquem.
La pujada fins al refugi no és gran cosa, però puja prou per a donar-nos comte que anem massa abrigades. "Ara al refugi deixaré roba, m'agafarà algo", i si després et fa falta?", "tot no em farà falta ja t'ho dic", "mira l'hora que és i ja fa calor".
Arribem al refugi i entrem, hem de reservar per dinar. Oohh el guarda que hi és sempre no és, amb les ganes que teníem de conèixer-lo, no passa res el Jordi, el noi que el substitueix és la mar de simpàtic. Ens diu que cap problema en deixar roba, que farà bo i que ens espera a l'hora de dinar.
Així que un cop hem deixat roba continuem el nostre camí.
Comencem per un corriol molt suau tot gaudint del bosquet per on caminem, passem per una gran balma, anem planejant fins al Torrent de Gerdera, en aquest punt, ja l'armem. En lloc de fer un gir cap a l'esquerra i seguir el corriol, seguim recte, travessem el torrent i seguim per un sender que va baixant, cosa que al cap d'una estona veiem que no és correcte, parem, tornem enrere fins al torrent, parem, que si per aquí, que si jo crec que ja anàvem bé, jo crec que és per dalt...
Mentre algunes feien fotos. No sé quants cops vam anar cap avant i cap atras, al final vam agafar el camí bo, arribem a una esplanada i abans de pujar cap al Coll Verdet, decidim fer una parada tècnica.

Havent descansat i recuperada força, continuem. En uns 800 m i ara ja amb una mica més de pendent, arribem al Coll Verdet.
"Quina llastima, en aquests núvols no verem vistes", " pos si, malapata tenim".
Hi ha més gent, n'hi ha que baixen, que descansen, que estan pujant. "Quin goig de veure tantes noies", "d'on sou maques?", "Som de Roquetes, de Terres de l'Ebre", " Bona zona, el Delta, els Ports", "si, tenim de tot allà baix", "molt bé maques, que gaudiu de la jornada", "gràcies". Continuem el nostre camí, ara comença la diversió. La diversió per a unes i el mal de cap per altres.
Som a la base del Pollegó superior, hem de pujar grimpant. Montse es posa el casc, i comencem a pujar, hi ha una cadena per ajudar a avançar, aquest primer tram no té més complicació, un cop a dalt tenim visió del Pollegó i per on anar, les que no tenen vertigen van avançant, Eva i jo ens quedem amb Sonia i Tere, les acompanyem i donem suport.
"Ja estem? Ja hem cim?" Pregunta Tere, "no reina, veus allà al fons, aquella punta, pos allí és lo cim" Li contesta Sonia, "aahh, pos vols xocolate per pujar l'ànim?". Menos mal que tot ens pega per riure i sempre som positives.

Finalment totes arribem a dalt al cim, ens trobem amb dos dones, " feu un pam de goig noies. Quin plaer estar al cim del Pedraforca amb un grup tan maco de noies". "Gràcies".
Elles baixen i nosaltres comencem a Fer el nostre book de fotos, en fem de grup, soles..
Un cop fetes les fotos i gaudir del moment, emprenem la baixada. Cal anar desgrimpant, però, no té tanta complicació com la pujada, en no res ja som a la famosa enforcadura. Ja no es pot baixar per la tartera, hi ha un caminet pel costat que, fent ziga zaga baixa.

 Cal anar amb compte, però, perquè a partir d'ara deu ni do la pendent que hi ha iel terreny és relliscós. Algunes baixant més còmodament, altres en quedem i baixem més a poc a poc, altres han tingut temps fins de trobar un parell de bolets. Ens trobem una parella Jove que va una mica perduda, veiem que un cop baix segueixen recte, paren , miren cap a totes bandes, els hi preguntem on van, "al refugi, anàvem amb una amiga, però no sabem on és, ha tirat avant", "és per allí, veniu en natros, també anem al refugi". Fem un tram junts pero quan estan pel bon camí ens diuen que fem la nostra que ja arribaran.
Continuem el nostre camí fent fotos i esprement el que queda. Arribem al refugi i veiem a una noia asseguda fora amb el del refugi, fent un cigarret i la cervesa. L'Eva no s'ho pensa dos cops i va cap allí," hola, tu anaves amb una parella?", "sí", " pos malament, Sort de natros sinó ves a saber on fan cap. Si en sortiu tres, tres que heu de tornar junts. Això que has fet no es fa, diu molt de tu". Mai no havia vist tan enfadada a Eva, però tenia tota la raó.

Mentre arriba l'hora de dinar ens estirem a fora fent una cervesa. Quan arriba l'hora dinem entremig de converses animades. En acabar i amb perdó pels versadors, una servidora va escriure una jota o almenys ho va intentar:
"De Roquetes vinc de Roquetes vinc, de Roquetes baixo.
Agulles de cap, agulles de cap, agulles de ganxo.
Les floretes del trail roquetes
De cap de setmana han marxat
En busca de camins i senders
Al Pedraforca han pujat.
Han trobat vent, pluja i vent,
Pero elles no han desistir
Unes xiques tan templades
No pidien Pas defallir.
De Roquetes vinc...
I ara per fi ben orgulloses
I deixant les emocions fluir
Totes están molt contentes,
Per això fan amb cava un brindis.
De Roquetes vinc .."
Ara ens queda tornar a casa. Podem punt i final a un cap de setmana fantastic que recordarem per sempre, i tot, gràcies al Foraster.

El Foraster, el Pedraforca i les Floretes.

Arribant a Saldes

Aquesta setmana que he vist el Quim Masferrer (El Foraster) a TV3, al programa Quanta guerra!, em va a venir al cap l'episodi que va visitar Gósol i va pujar al Pedraforca. Va ser el 2017, no recordo ben bé l'època, però juraria que era primavera. Estava mirant El Foraster com cada setmana, l'episodi anava avançant i el Quim puja al Pedraforca, immediatament el grup de floretes comença a treure fum, " si el Foraster a pujar al Pedraforca  natros  també"," noies al setembre el Pedraforca ens espera","  si si , va que xalarem"," podem dinar al Refugi que en el que el porta xalarem també".  Pos  pareix que ja tenim sortida per al setembre, les Floretes al Pedraforca.

Tenim uns mesos  per davant , però ja comencem a planejar la sortida.

Com la  Sonia  i jo tenim  furgo  Camper, decidim agafar les      dos  furgos  i així ja tenim on dormir i fer la nostra.

Anem fent alguna sortida juntes per compactar grup, és una cosa que m'agrada fer abans de marxar en grup un parell de dies.

Finalment, arribar el dia, quedem baix de casa  meva  que hi havia un descampat i així podem organitzar bé les  furgos . Mare  meua , pareix que marxem un més, portem roba d'estiu, primavera i alguna cosa d'abric perquè algú ens va dir que venia fred, temperatures molt baixes, en fi.

Quan ja ho tenim tot a punt ens repartim entre els  dos  furgos  i arranquem per passar un cap de setmana inoblidable. Per aquelles coses que fas sense adonar-te'n comte, pugem les rosses a una  furgo  i les morenes a l'altra.

Com sempre que sortíem jo anava al davant i  Sonia  (  la  Kari ) darrere.

A l'arribar a l'altura d'Hospitalet de l'Infant vaig sortir de l'autopista, si sorties i entraves per no sé on, no et cobraven un tram, com sempre aquesta  jugaresca la feia la  meva  parella i jo no parava comte, total, em vaig embolicar i vaig fer una volta tonta i elles darrere meu.

I de seguida va sonar el telèfon, eren elles, la brometa fàcil," que feu? Com ​​​​​​​​​​és nota que aneu totes les rosses juntes!", ni cas, perquè molt morenes, però tu  davant que si no em perdo.

Un cop al camí de nou, tot flueix correctament, cap al mig dia arribem a Saldes.

Saldes és un poblet del Berguedà als peus del Pedraforca, dins del Parc Natural del Cadi- Moixeró, té uns 300 habitants.

Aparquem a l'entrada del poble en una esplanada que hi ha i visitem el poble.Recorrem els seus carrers i després tornem a les furgos  per dinar. Trèiem dos mantells i els estirem a terra, comencem a treure tup pers, cadascuna ha portat una cosa, us ho podeu imaginar, podría menjar tranquilament tot el poble. En seiem a terra i entre xarrameca i riures anem menjant.

De sobte se sent un helicòpter, aixequem la vista i veiem que a poc a poc va baixant. Enfront, una mica més enllà hi ha una ambulància que espera. Nosaltres no perdem punt i comencem a especular i fer-nos preguntes. "Què ha degut passar?"," segur que és algú que ha caigut pujant al Pedraforca",  "  és que és perillós", "trobeu que  natros  serem capaços de pujar i baixar?"..." Vinga, noies, no comencem. . , igual només a entortillat, o s'ha marejat.. Au va, acabem i anem a fer un vol".

Fem una petita excursió pels voltants, per un bosc, el castell de Saldes, fem una mica la cabreta, estirem cames i ens traiem del cap l'helicòpter.

El grup al complet

Al tard tornem a les  furgos  i marxem cap al mirador de  Gresolet  on dormirem.

Fem un petit vol per les rodalies i ens preparem el sopar i les motxilles per a l'endemà. Ho fem entremig d'un caos, un caos en el qual ens sentim còmodes.

A vent sopat i fent un didalet de licor d'arròs, la  Sonia  comença a contar historietes d'ella, de trompades en  el  cotxe sense que ningú hagi pres mal, quin fart de riure, la veritat tal com ho conta no podem parar de riure. I veien  lo  kamikaze que és al volant, les morenes comencem a donar-se'n comte que les rosses tant tontes no som.

Arriba l'hora de preparar els llits per dormir. Jo fa poc que tinc la furgo, però vaig aprendre ràpid a muntar els llits, la  Sonia  és la primera vegada que ho farà.

Preparo els meus i miro com ho porta, "com va?", bé  Kari , ja ho tinc, ho he aconseguit" em diu mentre es tira al llit de baix, " cataclog " sentim, Mare de Déu, el llit s 'ha plegat i ella no la veiem, "que t'has fet mal", "ja s'ha carregat  lo  llit", "ja veràs Pinyol" ..

"Tranquil·les que estic bé", ens diu rient," només és que no he posat la falca per això s'ha plegat"  ,  i totes esclafim a riure, només  li  pot passar a ella.

Finalment, ens posem al llit demà ens espera el Pedraforca.

Continuarà...