Tivissa

Ara que aquest cap de setmana és la  Pilarica  em ve al record la de fa nou anys, va caure igual que enguany. A mitjan setmana, Ximo ens va proposar d'anar a passar el cap de setmana en famílies a Tivissa. El seu germà és capellà allí i ens pot deixar un bon preu una casa que té l'església, com una casa de colònies.

No ens ho vam pensar  dues  vegades, les floretes vam posar la maquinària en marxa per passar un bon cap de setmana.

Com teníem poc temps per organitzar-ho tot el primer que havíem de saber era quants seríem, així que vam fer llista i vam donar 24 h per apuntar-se. Déu-n'hi-do quina gentada!! 10 famílies s'hi van apuntar.

Es van organitzar per anar a comprar, a més cada família va portar alguna cosa, pizzes, coc, truites, no els hi va faltar de res.

Així que divendres  tarda /nit van anar arribant a Tivissa, alguna família ho faria dissabte.

Tivissa és un poble de la Ribera d'Ebre d'uns 1635 habitants, envoltat de muntanyes, les de Tivissa-Vandellòs, a prop, a 21 km es troba  Llaberia  que pertany al municipi de Tivissa i de la que també hi ha Infinitat de muntanyes per recórrer, aquest, però, ens centrem a Tivissa.

La casa es trobava enfront de l'església, els separa una gran plaça on els infants jugaven sense cap perill. La casa era gran, amb grans sales, cuina, lavabos i habitacions amb lletres. Els nens el primer que van fer va ser triar habitació, volen dormir tots junts, els grans tampoc al llit de dalt i els petits a baix, els pares poca cosa podíem dir i volíem, és tractava de passar tots un bon cap de setmana. Així que un cop tots tenien llit van sortir a jugar al carrer. Tot i que erem a mitjan octubre la temperatura era bona.

Els grans mentre organitzàvem cuina i començàvem a fer el sopar.

Cridem a sopar a la joventut, Déu meu!! "Però que suats, hem de fer dutxa", "no cal" deien, "i tant que cal, va davant de mi".

I així entre plors i riures vam fer una dutxa ràpida. Un cop nets i amb pijama els vam seure a sopar. Quina  taulada  de nens!! Feien molt de goig.

Un cop sopats van anar a jugar a una sala que hi havia buida i nosaltres vam recollir i per taula per sopar. Va ser un sopar tranquil entremig de riures i bon rotllo.

Vam anar a dormir tard, quan els nens van caure rendits de tant de jugar.

L'endemà al voltant de les 9 h del matí ja erem  casi  tots desperts.

Vam començar a preparar l'esmorzar i motxilles per a l'excursió. El Ximo ens volia portar a un cim que hi ha dalt del poble, Roca Verdura, i després volíem anar a animar a la gent del club que corria a la Cursa de Tivissa. Així que sense perdre temps i un cop tots esmorzats i canvis vam començar la ruta.

Estàvem contents,  bueno , hi va haver  dos  criatures, un el meu petit i el de l'amiga que van pujar al cim plorant, a  tot  pulmó . S'havien barallat, encara avui no sabem el perquè. " Se  bon va tota la força plorant" els dèiem i encara ploraven més fort, sobtadament  a l'arribar  a dalt van callar.

Des de Roca Verdura teníem bones vistes al poble. Ens vam fer la foto i vam continuar cap on era tota la logística de la cursa.

Vam veure arribar als companys, vam fer un beure i cap a casa a dinar.

Després de dinar van acabar d'arribar les famílies,  al matí  havien tingut partit de futbol. Ara ja erem tots.

Per la  tarda  vam fer una altra excursió passant pels rentadors del poble, vam arribar fins a l'Ermita de Sant Blai, van pujar a la creu i cap a la casa falta gent.

En arribar és van quedar a la plaça jugant amb els nens del poble fins a l'hora de sopar.

El sopar va ser una festa, erem un bon grup ben avingut, ens hi vam passar bé i també se'ns van fer les tantes.

L'endemà després d'esmorzar vam recollir i preparar alguna cosa per dinar. Marxàvem a  Llaberia  a fer una excursió pels voltants.

A l'entrada del poble ens vam trobar amb una altra família que va venir de Reus a passar el dia.

Vam dinar a l'àrea de Santa Marina i després cap a casa.

S'havia acabat un cap de setmana magnífic, ple de bons moments que encara avui recordem.

El segon dia per Beseit

L'endemà a poc a poc es van anar despertant, mentida, de sobte van sentir molt de soroll, algú picava una cassola amb alguna cosa, i " vinga  noies, amunt", era la Montse que les despertava. Van anar baixant a la cuina i es van trobar la taula parada i l'esmorzar fet, cafè, torrades, embotit, fruita, sucs...  la  Montse s'hi havia esforçat molt, segur que sabria el que vindria.

Totes li van agrair la feinada, va ser tot un detall. Van seure i mentre menjaven parlaven del que farien, tot i que algunes no estaven molt predisposades, "em fan mal les cames, molta cosa avui no la faria"," a mi encara em dura el cansament d'ahir", la cosa se 'n va anar de mare, finalment, la Montse que era la que feia més temps que caminava va parlar, "a  vere  així perquè hem vingut?, i  vatros  voleu fer Estels del Sud? Au va, aixequeus i feu una  sentadilla  a veres. . com esteu " els hi va dir una mica emprenyada. I totes a creure, qualsevol li portava la contrària.

"A  vere , no diem de no fer res, diem de fer alguna cosa més suau que ahir".

Finalment, van decidir anar al  Parrissal . Van acabar d'esmorzar, van preparar bocates per a l'excursió i un cop vestides van marxar.

En arribar al pàrquing del  Parrissal , sorpresa, sabeu amb qui es van trobar?, sí, els dos nois del dia abans. Ells feien Estels de Sud, l'etapa de Beseit a Font Ferrera. Van xerrar una mica, "quina casualitat de tornar a trobar-nos". Van caminar una estona junts després ells van anar tirant.

Les floretes passada la crisi del matí estaven de bon humor i disposades a passar-ho bé, a la fi per això havien vingut.

Gaudien del recorregut, és un lloc preciós, anaven per les passarel·les resseguint el curs del Matarranya a estones per sender, fent fotos, xerrant, rient ia tot això van arribar a l'antesala de les gúbies.

Allí les parets s'alcen verticals i es van estretint formant les Gubies del Parrissal,van deixar a l'esquerra un sender que porta al Pas del  Romeret  que no volien fer. Aquest pas és tracta d'una paret vertical, d'una altura considerable equipada amb grapes i cadena, un cop a dalt se segueix per una sendera que et deixa a l'altre costat de les  gubies , és fa servir en temporades que ha plogut. . . . . molt i no és pot passar perquè el riu baixa ple, i depenent de quin costat l'agafes el puges o baixes.

Però tranquils, elles  no el   pensaven fer ni de pujada ni de baixada. Així que un cop a l'antesala van fer una petita pausa i van aprofitar per menjar. Un cop haver descansat per continuar.

Van avançar entre grans blocs de pedra en mig d'aquelles parets, van arribar a un punt on no podíem continuar llevat que és banyessin, i aquí va començar una nova trifulga.

"Noies ens hem de banyar", "sí, però se'ns banyarà tot i, per allí trobeu que pujarem?", jo no ho veig clar, a més acabem de menjar. Jo no em banyo", altres reien. "Què fem  pos ?".

A tot això apareixen en escena els sorolls, "ei que feu?", "res aquí decidint que fem", "si voleu us ajudem".

Les noies es van mirar, alguna no s'ho va pensar dues vegades i ja era dins l'aigua, a poc a poc es van anar tirant totes, amb una barqueta que portaven els nois van anar passant les motxilles i calçat de tothom, i els van. . ajudar a pujar per l'altre costat.

Van anar avançant junts un bon tros, eren molt  templats . , però en arribar a la resta de grup els van dir que anessin per dins, per la vora que no cobria,  bueno  aigua per la cintura, uns rien i els altres... ho pots imaginar, la sang  al riu no vas arribar però.  Finalment  tot  va acabar  en riures .

En arribar a un encreuament va arribar el moment de despedir-se, ells havien de continuar cap a dalt i ells als cotxes.

No  s'ho van pensar  dos  vegades, quan van arribar al desviament, es van asseure per calçar-se i alguna cosa més, a totes els va venir a l'hora, quina estampa, encara sort que no passava ningú. Un totes ben condicionades es van posar en marxa. Van anar pujant a poc a poc, intercalant els que no tenien vertigen amb els que si, la Montse quan va arribar dalt va fer una mena de dansa, ho havia aconseguit, havia pujat, de fet, totes ho van fer, segurament soles no. . . . ho haguessin fet, però juntes tot era possible. Van gaudir del que quedava de recorregut.

Només quedava recollir les coses de la casa rural i tornar a casa, però havia estat un cap de setmana fantàstica, el primer de molts.

Les Floretes

Paral·lelament a les sortides del Peketrail va anar formant un altre grup, totes noies, era un grup molt heterogeni, n'hi havia de casades, solteres, separades, viudes, mares..

Amb algunes coneixien de sempre, d'altres de feia uns anys i amb altres s'acabaven de conèixer.

Unes, com la falconeta, que d'ençà que havia fet el Caro alguna cosa se li havia despertat, altres per passar una bona estona, altres per omplir buits, però al final, totes es van anar engrescant i el grup cada cop és feia. . més gran.

Per aquell temps al club no hi havia un grup de senderisme, era el boom de les curses, ultres, i tots corrien, quan sortia era per fer un entrenament. i clar, elles no encaixaven amb els pros, com afectuosament els anomenaven.

El dia que es va inaugurar la seu del club, com que hi eren totes les que solien sortir i alguna més que va interessar, van posar-li nom al grup. vaig crear el grup de whatsapp, "les floretes del trail", ja que així es referien a elles.

Van començar a fer alguna sortida, ia poc a poc es van anant engrescant, van anar apuntant als marxes del circuit, quan s'havia. . . de gravar una ruta del Peketrail hi anaven quasi totes, s'ho passaven bé, sempre reien molt, i era medicina pura.

Això sí, tenien prohibit parlar dels homes i dels crios, aquells moments eren els seus, el seu petit espai. , i ho aprofitaven, us puc assegurar.

Un dia van anar una mica més enllà, "i si marxem un cap de setmana?", "oh si, seria fantàstic!", vaig dir i fet, van buscar dades, zona i lloc. . . . per dormir.

Van decidir d'anar a Beseit, van llogar una casa rural, Casa Lo Ferrer, a l'entrada mateix del poble, la mar de cuca. Tenien menjar, beure i ganes de passar-ho bé, ho tenien tot.

Van arribar a Beseit un diumenge al matí, van descarregar el fato i cap al punt de sortida de la ruta, al pàrquing de la Pataquera, a les Pesqueres, zona. . . . de banys molt concorreguda al ple de l'estiu.Bueno, que dir d'aquell dia🙈🙈…

La ruta inicial no tenia cap complicació, però, tot i que havien dit que no baixessin al Barranc de la Paridora que estava perdut. .. elles, però ho van intentar i… Res, amunt avall, per aquí no és, per aquí tampoc, "escolteu, baixeu vatros i mireu, que si hem de tornar a pujar per aquí ja no baix que en tinc un fart per tornar a pujar", va dir la menuda. Després d'una hora bona amunt i avall, van decidir deixar-ho estar i van continuar el seu camí.

 Van fer una petita parada als Masets de Lino, van menjar alguna cosa i van descansar una estona, estaven esgotades i encara els quedava arribar al cotxe.

 La baixada, sort d'una d'elles que va veure el cartell on posava Beseit amb una fletxa marcant cap avall, sinó ves a saber on haurien anat a parar, fins al cotxe se'ls va fer eterna, era una baixada amb molt. . . . . . pendent i ziga zaga, començaven a notar el cansament a les cames i aquell riure tonto que no sabien d'on els venia, tot els feia gràcia,encara sort que no perdien l'humor.

Van arribar als cotxes i per unanimitat van decidir parar a fer una cervesa, era una parada obligatòria, es l'havien guanyat.

Entre xarrameca, riures i cervesa van conèixer a dos sorolls de la taula del costat. 

Van intercanviar les rutes realitzades, van riure i es van acomiadar, qui sap si es tornarien a trobar. 

Aquella nit van caure rodones. "Jo demà no sé si tindre esme per fer alguna cosa" va dir una, "i tant que si, davant de mi" va contestar algú.

Què trobeu? Van tenir forces l'endemà per tornar a sortir?

Continuarà...

Un passeig per la història de Cardó

         

Avui vull fer un parèntesi i quedar-me a Cardó, m'agradaria explicar-vos la seva història, ja que és un lloc que em té encisada.

De tant en tant m'agrada recórrer els seus camins, perdrem entremig de les fonts, embriagar-me de la calma que s'hi respira.

Us ve de gust?

El balneari de Cardó és construir el 1866, però abans havia estat un convent Carmelita, els primers treballs van començar el 1604, i van ser 3 frares i un poble els que van començar les edificacions. L'antic convent es va construir al damunt d'un gran penya-segat.

Primer van habilitar una cova on ara hi és l'Ermita de la Columna, com habitatge. Però no va ser fins al 1606 amb la compra dels terrenys quan prendrà possessió de la vall i van començar les construccions. Es va construir el convent i 14 ermites escampades per tota la vall, totes molt similars, amb 4 departaments que feien la funció de pòrtic, oratori, cel·la i cuina. L'edifici original el va construir una carmelita  tortosí ,  Fra  Pau de Crist, qui va establir la Comunitat de les  Carmelitas  Descalzos . La construcció de l'ermitatge va respondre a la necessitat dels monjos de posseir algun lloc apartat perquè els monjos que volguessin poguessin allunyar-se de la vida mundana i dedicar-se a l'hermètica que els proporcionava l'ermitatge.

  Entre el 1611 i 1626 es van construir 11 de les que un segle després acabarien sent 14. La primera va ser la de Sant Bernat el 1611 seguida de la de Sant Josep, un any més tard construïren la de la Columna o Sant Simeó, la de l'Àngels i la Santa Teresa, entre el 1613 i 1622 es van construir les de Sant Onofre, Geroni, Juan Bautista, la del  Carmen  ,  Santa Anna i la de Santa Agnès. Les últimes van ser la de Sant Elies, Sant Roc i la de la Santíssima Trinitat. Totes eren ubicades en indrets amb encant dins de la vall, tenint una font, pati amb hortet. La majoria estaven destinades a l'habitatge tot i que algunes feien d'oratori.

La de Sant Àngel per exemple era considerada com porteria de l'Ermitatge de Cardó per a tots aquells que arribaven de Rasquera travessant el Portell de Cosp. Tot i que es troba en runes encara podem deduir com era, a part de l'ermita hi havia un porxo cobert amb  dos  arcades on devia haver-hi  dos  portes, entre elles hi havia unes parets laterals amb una renglera de ninxols a cadascuna, avui sense imatge ni res. També hi havia un gran finestral del qual controlaven el pas de la gent. De la porta nord encara hi queda una cosa, porta que tancaven quan veien que s'aproximaven vianants no desitjats, es trobava adossada a la muralla que rodejava tot l'ermitatge.

A prop es troba la de la Santíssima Trinitat que fou construïda on era l'Ermita de la Nativitat, no té font però sí un pou. Anys més tard, no se sap ben bé si cap al 1886 com a més per a la producció del Balneari o ja el 1920, es van deixar de realitzar actes de culte i es converteixen amb una casa de pagès, on vivien masovers que es feien. càrrec dels horts i conreus de Cardó, igual que dels cavalls i mules. Encara avui es poden veure els estables amb els abeuradors i els noms dels animals posats amb plaques a la paret ( Montseny, Canigó i Sardana). Més endavant a l'esquerra hi ha les restes de les litines ia la dreta com una mena de barbacoa.

                 

Totes tenien espadanya amb la seva campana corresponent, i diuen que els feien sonar totes alhora quan entrava a l'ermitatge algun personatge no desitjat per tal d'avisar a la resta.

Avui dia són poques les que queden en bon estat, la majoria són runes. . i alguna com la de Sant Bernat, que fou cremada

La de Sant Bernat era una altra que feia de porteria de la gent que pujava  pel camí de Tivenys pel Coll de Calces. Segons conten, a la mitjanit quan tocaven a matines des del monestir la resta d'ermites contestaven tocant les seves respectives. Una nit, 

van notar que des de l'ermita de Sant Bernat no hi havia hagut resposta, els monjos preocupats van atansar-se a veure què passava, i quina va ser la seva sorpresa quan és. van trobar al monjo amb una actitud compromesa amb una jove. I per aquest motiu van cremar l'ermita per tal de purificar-la.

Avui dia hi ha rutes que ens permeten recórrer tot l'ermitatge, us ho recomano, és un paratge digne de visitar.

El 1835 arran de les bullangues  (  revoltes contra  les ordres religioses  pel seu suport als carlins durant la guerra civil), i davant del perill que corrien, encara que el monestir no estava amenaçat, va exclaustrar tota la comunitat. I posteriorment, el 1836 va patir la desamortització dels seus béns, quedant tot l'ermitatge abandonat i saquejat.

El 5 de juny de 1866 va obrir de nou les portes com a Balneari de Cardó que va funcionar fins al 1967.

Així que el monestir es converteix en balneari podríem dir de luxe, es van agrupar les dependències al voltant del claustre i és van cobrir. amb grans cristalls. L'església de Sant  Hilaró  va passar a ser una sala de ball i el cor amb biblioteca i la resta de dependències en habitacions per als hostes. Algunes de les ermites amb banys, xalets i masoveries.

Acabada la guerra el 1940, es van construir una piscina i pistes de tenis.

El 1877 les aigües de Cardó van ser declarades d'utilitat pública.

Pel balneari van passar personatges  ilustres  de l'època com Anglada Camarasa,Josep Llimona i Ramon Cases entre altres.

Durant la Guerra Civil va deixar de funcionar ia la  Batalla de l'Ebre  va quedar en territori republicà. Les Brigades Internacionals primer i, després ho va fer el V Cos de l'Exèrcit Popular Republicà.

Es convertí així el 1938 en hospital de sang de l'exercici Republicà.

Acabada la guerra el 1940, el balneari passar a ser propietat de Ricard  Viñas  Geis. El va restaurar i va tornar a obrir  les seves portes .

A 1967, però,  degut als  canvis socials, va patir una gran davallada i després d'una gran festa de comiat va tancar  les seves portes .

El 1974, al segle passat, va ser adquirit per Enric Nomen Borràs i el grup Nomen, van canalitzar les aigües que brollaven de les fonts de Borboll i van construir una planta envasadora d'aigua.

Aquesta al llarg dels anys va anar canviant de mans passant per, Nestlé,  Abengoa  i el 1989 per la coneguda Pasqual. Aquesta va anunciar que invertia 15 milions i modernitzar el balneari de nou,  però amb la mort de Tomás Pascual  el 2006, la crisi i el canvi de direcció, va tancar definitivament les portes tot i haver començat les obres.

Avui dia tot i està protegit com a  Bé Cultural d'Interès Local  i està inclòs dins l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, es troba en un estat pèssim i abandonament.

Des del meu modest punt de vista, una pena que un lloc amb tanta història, tanta bellesa i riquesa cultural i natural, es deixi perdre d'aquesta manera.  Tot i així  és un goig passejar-hi pels seus voltants i deixar-se envoltar per la història.

Des d'allí és pot arribar al punt més alt de la Ribera d'Ebre, la Creu de  Santos  d'on podem gaudir d'unes vistes de 360·, ho podem visitar el refugi i la font del Teix, o la Fageda de Cosp.

Aquí us deixo els enllaços d'algunes de les rutes que he fet per la zona per si us ve de gust apropar-vos.

Rutes wikiloc:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/cardo-creu-de-santos-font-i-refugi-del-teix-135416517

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/ermites-de-cardo-90667668

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/11-ermites-fonts-creu-de-santos-61897926

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/cardo-ermites-fonts-creu-de-santo-42904019

El neixement del Peketrail

 

Balneari de Cardó

Després d'aquell diumenge n'hi va haver d'altres. S'anaven proposant sortides i la gent s'hi anava  engrescant . La  Falconeta i la seva família s'hi apuntaven sempre que els compromisos familiars i els partits de futbol del petit els ho permetien .   

Així que després de la Font nova van anar a la Foradada, pel Toscà, van anar al voltant.

En aquell temps hi havia una extraescolar a l'escola de Roquetes de trail , hi anaven molts nens, s'ho passaven molt bé. Feien circuits, jocs, carreres, de tant en tant sortit a fer una excursió prop de l'escola, i és clar, els nens explicaven el que havien fet el cap de setmana, que anava d'excursió, que xalaven molt, que coneixien. . . . . indrets nous... I que va passar? Que tots volien anar d'excursió, i ho deien als pares. "lo Trail Roquetes fan excursions los diumenges per a famílies , natros podem anar?, volem anar". I clar, els pares van començar a preguntar per les sortides que feien  , i el grup s'anava fent gran.

 Llavors amb la Sonia , la seva amiga, i una altra mare, Tere, van pensar de fer una cosa més formal. Els va vindre la idea de fer un grup de sortides familiars, li dirien Peketrail , com l'extraescolar i proposarien sortides pel territori, més endavant és passaria a dir-se Peketrail Experience , ja veureu el perquè si seguiu el blog. 

Així que van quedar amb la junta i ho van proposar, la idea va ser ben acceptada, i de seguida van posar fil i agulla. En aquell moment ningú era conscient del fenomen que acabaria sent.

Per tal de fer-ho bé, abans de fer el tríptic informatiu, havien d'anar a gravar la ruta i inspeccionar el recorregut. La primera sortida va ser a Cardó , van buscar rutes i els va agradar una que recorria les ermites de Cardó . Així que unes setmanes abans les tres amigues i unes quantes noies més del club van anar cap a Cardó a gravar la ruta, si aquell dia no es van perdre poc va fer falta. El president del club els va deixar un mapa de la zona, que , per cert, quan van acabar pareixia que hagués passat una guerra, Déu meu com va acabar!, Portaven el mapa, la ruta al wikiloc , que podia passar ?, que no sabessin com llegir els mapes ?, que  no sabessin on tenien el nord??

En fi, sort que hi van anar abans a inspeccionar el terreny,  si no encara se'n parlaria ara. Ja es van perdre damunt el cotxe, és veu que Rasquera durant la nit s'havia traslladat una mica més amunt. Finalment, van trobar el camí bo i en una revolta es van quedar bocabadades, quina estampa! entremig les muntanyes, damunt d'un penya-segat s'alçava el Balneari de Cardó , tot i el seu estat d'avui dia, encara que pot apreciar el que un dia va ser. Van arribar, i quan van haver posat el gps en marxa van començar a caminar, van recórrer les ermites, fonts, van passar per foradades, van riure … La Falconeta els hi va anar explicant la història de Cardó i les ermites i totes la van. . . . . felicitar per la feina ben feta, va ser  un matí genial, ara quedava organitzar la sortida, fer-ne difusió espero. 

        

              

Per tal de complementar el dia, van decidir de realitzar l'excursió  al matí i per la tarda van pensar d'anar al Parc d'aventura de Beniemocions a Benifallet, on hi havia un circuit de ponts, tirolines … Pensaven que seria un bon dia. dia. dia. dia. dia. complement de la jornada. Així que van preparar el tríptic amb tota la informació i va a començar a fer-ne difusió , i ... sorpresa ! es van superar totes les expectatives , ni més ni menys que 78 persones les van acompanyar en aquella primera Peketrail oficial. La Falconeta i estic ben segura que les seves companyies també, encara recorden aquell dia com si avui fos.     

Com era desembre i el Nadal era a prop, van preparar un cofre ple de monedes de xocolata, dos o tres d'elles van avançar i el van amagar a la Cova Lluminosa, arribar els van dir als nens que hi havia un tresor amagat. i tots es van posar a buscar. Però això no va ser tot, també els grans van tenir sorpresa, a l'arribar van trobar al president i un avituallament. Sense dir-ne res als organitzadors es va presentar a la cova amb cafè , llet, cocs. . Un 10. Els nens van trobar el cofre i es van repartir el tresor, tot eren somriures. Van continuar recorrent Cardó , la Falconeta es girava i quan veia tota la renglera de gent que baixava pel    ziga zaga s'emocionava, encara avui ho fa quan hi pensa.   

L'excursió va ser un  èxit com no podia ser d' una altra manera, i per la tarda no sabria dir-vos qui s'ho va passar més bé al parc, si els infants o els grans. No es van equivocar, va ser el complement ideal per acabar una gran jornada. Va ser un dia ple d'emocions, la gent va quedar molt contenta i amb ganes de repetir, i els tres amigues ja es van posar a pensar en la següent .    

Ruta iexplicacio al wikiloc:

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/cardo-ermites-fonts-creu-de-santo-42904019