Colldejou, la Mola i Coves

Avui us deixo una ruta que fa un parell de setmanes vaig fer. Vaig anar fins al Baix Camp. A Colldejou per ser més exactes. Tot i que pertany al Baix Camp es troba al límit amb el Priorat. És un petit poble molt ben arregladet d'uns 160 habitants. Es troba just a baix de la Mola de Colldejou i la Mola com l'anomenen a la zona.

Es troba molt a prop de la Mare de Déu de la Roca per això la primera part de la ruta veurem el terra rogenc, argilós, després a la segona part, canvia.
Ens apropem amb cotxe fins a Colldejou, aparquem a un pàrquing a les afores del poble.
Comencem baixant la rampa i casi al davant veureu una pista que fa baixada, anem per aquí. Passem pel costat de l'Àrea de lleure de Colldejou, seguim un tros més fins a un pal de direccions, seguirem per l'esquerra pel Camí de Mont Roig- Colldejou, pel costat del Barranc de les Estellades, més endavant el deixem, el sender va girant cap a la dreta fins que ens deixa de nou a la carretera, la seguim uns metres, veurem un caminet marcat per una fita i que baixa, però de moment travessem la carretera i pugem per on veiem unes fites, el camí està un poc tapat, però s'hi passa bé. En no res arribem a la Cova d'en Janet, la primera del dia.

Després desfem el camí fins a la fita que havíem vist i agafem el camí que ens torna a deixar a la carretera, la creuem seguint les indicacions del Barranc de la Rifa, passarem per baix d'un pont, comte!! Si fa poc que ha plogut al se la terra argilosa pots relliscar.
Un cop passat el pont, a la dreta trobem la Covallonga. Aquesta està formada per vàries entrades a la roca de poca profunditat i amb marges de pedra, segurament eren refugi d'animals.
Seguim barranc amunt. A la nostra esquerra s'alça una gran paret, és Lo Grau de 424 m. Hi ha molta vegetació. Continuem pujant, trobarem dos bifurcacions, a les dos continuem per la dreta. Arribem a unes runes, és el Corral de l'Ermitana.

Seguim pel corriol de la dreta que ens durà al Bec de la Gallina Cega, després desfarem el camí i seguirem per l'altre corriol. La pujada al Bec és clara tot i no està el sender net del tot. Uns minuts després d'arribar a dalt.

Uauu… Quines vistes!! Enfront podem gaudir del mar, el Mediterrani, a la dreta la Serra de Llaberia, a l'esquerra la Mare de Déu de la Roca i casi detràs les nostres unes roques foradades, la Desenrocada, següent parada, però primer, gaudim del moment. Es respira una pau immensa.
Un cop ens hem delectat de les vistes tornem enrere fins al corral i seguim amunt. Trobem molts arboços (madroños), les cireretes de pastor estan al punt, en vaig collint i menjant, estan bones. Un altre lloc on solen haver-ne és a Cardó.
El terra és ara més roig. Arribem al Coll de l'Algar. Seguim de moment recte, ja recularem fins al Coll més tard. Avancem, per tota la serra grans blocs de pedra roja formen coves, algunes tenen formes ben curioses. 

Seguim cap a la Desenrocada. Arribem al Coll i deixem el camí i continuem per la dreta cap a les roques. Hi arribem per un bosquet de pins i alzines, el terra roig que contrasta amb el verd de les pedres, que estan plens de molsa. Ja som a dalt, trobem la primera foradada d'on podem veure el Bec de la Gallina Cega i darrere la Serra de Llevaria. Recorrem tot el cingle de la Desenrocada de Bailón, les vistes són bones, busquen un pas per passar a l'altre costat del cingle, el trobem, és un petit forat, fem una desgrimpada fàcil i anem fins al final on trobem una altra cova. rogenca, a dins les parets fan uns plegaments de formes diferents, és tan curiós com hipnòtic.

Desfem el camí, fem la grimpada ara de pujada i tornem al Coll del Collet Rodó, on continuar per la dreta travessant la tanca de fusta.
Anirem remuntant pel costat el Barranc de les Buidegasses, trobarem una altra intersecció que emprendrem per la dreta i amunt. D'ara i fins al Coll Roig és una bona pujada, la salvem pujant unes escales que han fet de terra i fusta.
Un cop al Coll continuem amunt uns metres, fins que trobem a l'esquerra un pal d'adreces, seguim per allí tot seguint les indicacions a la Mola. Anem seguint el gr 7-3, fins que arribem a l'altura de la Cova de la Mola que es troba a la nostra esquerra, una mica abans d'arribar al Portell de la Mola, aquí ens desviem per veure la Cova. Hi vaig entrar un tram, però estava relliscós i no vaig voler aventurar-me, així que després de fer un petit descans continuem cap amunt, casi som a dalt.
Arribem al cim on podem gaudir d'unes fantàstiques vistes.

La Mola té uns 2 km de llargada, és plana, el que ens dona una gran visibilitat. A un extrem et restes d'un Castell que tot i el pas del temps, encara que aguanta prou bé. Com que fa vent ens resguarden dins per menjar.
Després de menjar, recorrem una mica la Mola. Baixem pel Racó dels Caragols, és impressionant, quina verticalitat de cingles. Anem en cerca del Portell de la Mora per acabar baixant per la Canal de la Mora. És una baixada sense cap complicació, arribem al Coll de Guix, ara només queda seguir la pista fins a Colldejou.

Us deixo l'enllaç de la ruta del Wikiloc.

https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/colldejou-coves-mola-de-colldejou-192287749

Acampada a Làrea dels Ateus

Fa dies que no he fet cap entrada al blog, han estat dies d'estar pendents del temps i amb el cor encongit per succeït al País Valencià. Avui, però em ve de gust, potser per tindre el cap ocupat en altres pensaments, pensaments més alegres.
Per això em ve al cap l'acampada del 2017. L'any anterior en vam fer una d'improvisada i ens ho vam passar molt bé, per això a l'any següent vam voler repetir però amb més preparació.
Es duia a terme durant el mes de juliol a la zona d'acampada dels Ateus a Horta de Sant Joan. Aquesta àrea es trobava anant cap a la Franqueta, mig km abans més o menys. No tenia cap luxe ni molt menys, era una esplanada amb arbres, hi havia un petit edifici, on hi havia dos portes amb un forat a terra per fer les necessitats, al costat dos dutxes i dos piques per rentar-te la cara.

 A fora hi havia piques per rentar els plats i enfront, barbacoes. Cada matí venien i netejaven els WC recollien la brossa, almenys els cops que jo hi vaig anar. Et cobraven un preu simbòlic, crec recordar que 5 € per persona, no ho puc assegurar, però no era molt més.
No tenia cap luxe, però ho tenia tot, natura, tranquil·litat, el riu al costat per banyar-te i infinitat de camins per fer excursions si ens venia de gust. Una cosa que no teníem era cobertura mòbil, i això no era cap impediment per anar-hi.
Entre divendres tarda i dissabte al matí anàvem acudint tots, aquella va ser èpica, si us dic que érem entre gran i petits uns 60/ 70 no exagero gens, ocupava gran part de la zona. Era molt important fer bé el muntatge, al mig posàvem les taules, una filera per als nens i l'altra per als pares. Deixàvem prou espai per poder moure'ns, teníem taules per deixar el menjar (pizzes, truites, empanades, cocs.) i les neveres.
Voltant i formant un quadrat hi posàvem les tendes i les furgos, i al darrera les tendes, els cotxes. I per tal de tenir més ombra també posàvem uns toldos. Era ben bé un campament d'estiu. Com algú em va recordar no fa molt, les acampades del Peketrail eren lo más, i és veritat, l'acampada l'esperàvem tots, petits i grans. Eren dos dies especials, on l'únic requisit per assistir era tenir moltes ganes de passar-ho bé.

Els nens feien ben bé el que volien, l'única, cosa que tenien prohibit era anar sols al riu.
Sempre el preparàvem jocs, com una petita gimcana, així teníem la tarda del dissabte distreta. Aquell any, els vaig fer portar un Donuts per nen, en arribar me'ls van donar, "per a què vols tants de Donuts?", "aahh, ja ho veureu".
També vaig preparar el Caça Pokémons🤣🤣, era la temporada que casaven Pokémons amb el mòbil, allí com ja us he dit, no teníem cobertura i clar, no podien caçar-ne, quin desastre, per això, vaig comprar cartes de Pokémons i vaig dibuixar uns mapes de l'àrea dels Ateus.
Així que divendres a poc a poc anàvem arribant i començàvem a muntar i dissabte al matí ben d'hora arribava la resta i acabava de muntar.

Mentre uns muntaven els altres paràvem taules per esmorzar.
Un cop esmorzats i tot enllestit, en posàvem el banyador, les sabates de riu i anàvem caminant fins als estrets, la tornada els nens i dos o tres pares la fèiem per dins el riu per a la xalera dels petits, petits i grans. Quan trobàvem algun toll esperàvem als que feien el trajecte caminant i ens banyàvem junts.
Vam arribar fins a l'àrea de la Franqueta, i clar tant caminar i tant de Riu ens havia obert la gana," ara unes olivetes i pataquetes, un xoricet"," ostres sí, i un beure ben fresquet". Dos dels pares no s'ho van pensar dos vegades i van anar fins al campament, van carregar una nevera de begudes i una bossa en picoteo, vam fer un aperetiu la mar de polit entre animades converses, riures i algun bany.
Vam tornar al campament, i després de dinar i descansar una estona, vam començar a preparar els jocs de la tarde.
Va agafar la corda i la vam lligar un extrem a un arbre, vam anar passant un per un els Donuts i vam lligar l'altre extrem a un altre arbre, vam deixar la corda tensada i a una altura raonable.

Comença la diversió!
"Vinga va, aneu venint tots, grans i menuts"
Un cop vam tenir a tots al davant els vam explicar les regles. "Cada xiquet i xiqueta s'ha de menjar un Donuts, les mans han d'estar detrás, mentre mengeu els pares us banyaran amb pistoles d'aigua. Alguna pregunta? Ho teniu clar?"," i si mos està a punt de caure no el podem agafar en les mans?", "no".
"Va tots preparats? "Teniu les pistoles preparades?","sí"," 1,2,3 comencem!"
Que vam xalar!! De pistoles res, allò eren metralletes, crec recordar que cap xiquet va aconseguir menjar-se'l tot, vam riure molt i sabeu com va acabar?, amb una guerra campal d'aigua, pares contra fills, qui va guanyar? Tots sense cap dubte.
Un com secs vam passar al següent joc, vam fer 4 grups i els vam repartir els mapes, "ara, heu de trobar tots els Pokémons que hi han amagats per l'àrea?", " si dona!, heu amagat Pokémons?", "si, hi ha cartes amagades per tot arreu, el grup que en trobe més guanya" "1,2,3 ja".
Els vam tenir una bona estona distreta corrent amunt i avall. Van trobar casi totes les cartes i com sempre tots van guanyar, una bossa de xuxes per cadascun.
"Anirem al riu ara?" " Sí, va anem un rato".
Al tornar vam berenar i fer una sessió de ball mentre uns quants preparaven el sopar.

A la nit dos o tres adults se'ls van emportar a fer una petita excursió nocturna. Al tornar tots a dormir.
L'endemà ens ho vam agafar en calma, després d'esmorzar vam baixar al Riu, ens vam banyar tranquil·lament entremig de jocs.
Havent dinat i reposat una mica era hora de recollir i tornar a casa.
S'acabava un cap de setmana que recordaríem tots per sempre, però que no seria l'últim. Aquests caps de setmana ens enriquien a tots i em sento molt afortunada d'haver pogut contribuir-hi.

Coronem el Pedraforca

Despertem l'endemà a trenc d'alba, ens espera una jornada dura.
Això que despertem és un dir, algunes els hi costa més que altres, normal, ahir tot eren riures i xarrameca. Però a poc a poc totes ens anem llevant, "bon dia, xiques, heu dormit bé?", "com un tronc"," quina sort, a mi em va costar".
Preparem cafè i esmorzar, en vestim, mal les, tèrmica, polar, paravent, jaqueta, recordeu que ens van dir que faria fred🙄.

Ens acabem de preparar la motxilla i quan ho tenim tot enllestit arranquem.
La pujada fins al refugi no és gran cosa, però puja prou per a donar-nos comte que anem massa abrigades. "Ara al refugi deixaré roba, m'agafarà algo", i si després et fa falta?", "tot no em farà falta ja t'ho dic", "mira l'hora que és i ja fa calor".
Arribem al refugi i entrem, hem de reservar per dinar. Oohh el guarda que hi és sempre no és, amb les ganes que teníem de conèixer-lo, no passa res el Jordi, el noi que el substitueix és la mar de simpàtic. Ens diu que cap problema en deixar roba, que farà bo i que ens espera a l'hora de dinar.
Així que un cop hem deixat roba continuem el nostre camí.
Comencem per un corriol molt suau tot gaudint del bosquet per on caminem, passem per una gran balma, anem planejant fins al Torrent de Gerdera, en aquest punt, ja l'armem. En lloc de fer un gir cap a l'esquerra i seguir el corriol, seguim recte, travessem el torrent i seguim per un sender que va baixant, cosa que al cap d'una estona veiem que no és correcte, parem, tornem enrere fins al torrent, parem, que si per aquí, que si jo crec que ja anàvem bé, jo crec que és per dalt...
Mentre algunes feien fotos. No sé quants cops vam anar cap avant i cap atras, al final vam agafar el camí bo, arribem a una esplanada i abans de pujar cap al Coll Verdet, decidim fer una parada tècnica.

Havent descansat i recuperada força, continuem. En uns 800 m i ara ja amb una mica més de pendent, arribem al Coll Verdet.
"Quina llastima, en aquests núvols no verem vistes", " pos si, malapata tenim".
Hi ha més gent, n'hi ha que baixen, que descansen, que estan pujant. "Quin goig de veure tantes noies", "d'on sou maques?", "Som de Roquetes, de Terres de l'Ebre", " Bona zona, el Delta, els Ports", "si, tenim de tot allà baix", "molt bé maques, que gaudiu de la jornada", "gràcies". Continuem el nostre camí, ara comença la diversió. La diversió per a unes i el mal de cap per altres.
Som a la base del Pollegó superior, hem de pujar grimpant. Montse es posa el casc, i comencem a pujar, hi ha una cadena per ajudar a avançar, aquest primer tram no té més complicació, un cop a dalt tenim visió del Pollegó i per on anar, les que no tenen vertigen van avançant, Eva i jo ens quedem amb Sonia i Tere, les acompanyem i donem suport.
"Ja estem? Ja hem cim?" Pregunta Tere, "no reina, veus allà al fons, aquella punta, pos allí és lo cim" Li contesta Sonia, "aahh, pos vols xocolate per pujar l'ànim?". Menos mal que tot ens pega per riure i sempre som positives.

Finalment totes arribem a dalt al cim, ens trobem amb dos dones, " feu un pam de goig noies. Quin plaer estar al cim del Pedraforca amb un grup tan maco de noies". "Gràcies".
Elles baixen i nosaltres comencem a Fer el nostre book de fotos, en fem de grup, soles..
Un cop fetes les fotos i gaudir del moment, emprenem la baixada. Cal anar desgrimpant, però, no té tanta complicació com la pujada, en no res ja som a la famosa enforcadura. Ja no es pot baixar per la tartera, hi ha un caminet pel costat que, fent ziga zaga baixa.

 Cal anar amb compte, però, perquè a partir d'ara deu ni do la pendent que hi ha iel terreny és relliscós. Algunes baixant més còmodament, altres en quedem i baixem més a poc a poc, altres han tingut temps fins de trobar un parell de bolets. Ens trobem una parella Jove que va una mica perduda, veiem que un cop baix segueixen recte, paren , miren cap a totes bandes, els hi preguntem on van, "al refugi, anàvem amb una amiga, però no sabem on és, ha tirat avant", "és per allí, veniu en natros, també anem al refugi". Fem un tram junts pero quan estan pel bon camí ens diuen que fem la nostra que ja arribaran.
Continuem el nostre camí fent fotos i esprement el que queda. Arribem al refugi i veiem a una noia asseguda fora amb el del refugi, fent un cigarret i la cervesa. L'Eva no s'ho pensa dos cops i va cap allí," hola, tu anaves amb una parella?", "sí", " pos malament, Sort de natros sinó ves a saber on fan cap. Si en sortiu tres, tres que heu de tornar junts. Això que has fet no es fa, diu molt de tu". Mai no havia vist tan enfadada a Eva, però tenia tota la raó.

Mentre arriba l'hora de dinar ens estirem a fora fent una cervesa. Quan arriba l'hora dinem entremig de converses animades. En acabar i amb perdó pels versadors, una servidora va escriure una jota o almenys ho va intentar:
"De Roquetes vinc de Roquetes vinc, de Roquetes baixo.
Agulles de cap, agulles de cap, agulles de ganxo.
Les floretes del trail roquetes
De cap de setmana han marxat
En busca de camins i senders
Al Pedraforca han pujat.
Han trobat vent, pluja i vent,
Pero elles no han desistir
Unes xiques tan templades
No pidien Pas defallir.
De Roquetes vinc...
I ara per fi ben orgulloses
I deixant les emocions fluir
Totes están molt contentes,
Per això fan amb cava un brindis.
De Roquetes vinc .."
Ara ens queda tornar a casa. Podem punt i final a un cap de setmana fantastic que recordarem per sempre, i tot, gràcies al Foraster.

El Foraster, el Pedraforca i les Floretes.

Arribant a Saldes

Aquesta setmana que he vist el Quim Masferrer (El Foraster) a TV3, al programa Quanta guerra!, em va a venir al cap l'episodi que va visitar Gósol i va pujar al Pedraforca. Va ser el 2017, no recordo ben bé l'època, però juraria que era primavera. Estava mirant El Foraster com cada setmana, l'episodi anava avançant i el Quim puja al Pedraforca, immediatament el grup de floretes comença a treure fum, " si el Foraster a pujar al Pedraforca  natros  també"," noies al setembre el Pedraforca ens espera","  si si , va que xalarem"," podem dinar al Refugi que en el que el porta xalarem també".  Pos  pareix que ja tenim sortida per al setembre, les Floretes al Pedraforca.

Tenim uns mesos  per davant , però ja comencem a planejar la sortida.

Com la  Sonia  i jo tenim  furgo  Camper, decidim agafar les      dos  furgos  i així ja tenim on dormir i fer la nostra.

Anem fent alguna sortida juntes per compactar grup, és una cosa que m'agrada fer abans de marxar en grup un parell de dies.

Finalment, arribar el dia, quedem baix de casa  meva  que hi havia un descampat i així podem organitzar bé les  furgos . Mare  meua , pareix que marxem un més, portem roba d'estiu, primavera i alguna cosa d'abric perquè algú ens va dir que venia fred, temperatures molt baixes, en fi.

Quan ja ho tenim tot a punt ens repartim entre els  dos  furgos  i arranquem per passar un cap de setmana inoblidable. Per aquelles coses que fas sense adonar-te'n comte, pugem les rosses a una  furgo  i les morenes a l'altra.

Com sempre que sortíem jo anava al davant i  Sonia  (  la  Kari ) darrere.

A l'arribar a l'altura d'Hospitalet de l'Infant vaig sortir de l'autopista, si sorties i entraves per no sé on, no et cobraven un tram, com sempre aquesta  jugaresca la feia la  meva  parella i jo no parava comte, total, em vaig embolicar i vaig fer una volta tonta i elles darrere meu.

I de seguida va sonar el telèfon, eren elles, la brometa fàcil," que feu? Com ​​​​​​​​​​és nota que aneu totes les rosses juntes!", ni cas, perquè molt morenes, però tu  davant que si no em perdo.

Un cop al camí de nou, tot flueix correctament, cap al mig dia arribem a Saldes.

Saldes és un poblet del Berguedà als peus del Pedraforca, dins del Parc Natural del Cadi- Moixeró, té uns 300 habitants.

Aparquem a l'entrada del poble en una esplanada que hi ha i visitem el poble.Recorrem els seus carrers i després tornem a les furgos  per dinar. Trèiem dos mantells i els estirem a terra, comencem a treure tup pers, cadascuna ha portat una cosa, us ho podeu imaginar, podría menjar tranquilament tot el poble. En seiem a terra i entre xarrameca i riures anem menjant.

De sobte se sent un helicòpter, aixequem la vista i veiem que a poc a poc va baixant. Enfront, una mica més enllà hi ha una ambulància que espera. Nosaltres no perdem punt i comencem a especular i fer-nos preguntes. "Què ha degut passar?"," segur que és algú que ha caigut pujant al Pedraforca",  "  és que és perillós", "trobeu que  natros  serem capaços de pujar i baixar?"..." Vinga, noies, no comencem. . , igual només a entortillat, o s'ha marejat.. Au va, acabem i anem a fer un vol".

Fem una petita excursió pels voltants, per un bosc, el castell de Saldes, fem una mica la cabreta, estirem cames i ens traiem del cap l'helicòpter.

El grup al complet

Al tard tornem a les  furgos  i marxem cap al mirador de  Gresolet  on dormirem.

Fem un petit vol per les rodalies i ens preparem el sopar i les motxilles per a l'endemà. Ho fem entremig d'un caos, un caos en el qual ens sentim còmodes.

A vent sopat i fent un didalet de licor d'arròs, la  Sonia  comença a contar historietes d'ella, de trompades en  el  cotxe sense que ningú hagi pres mal, quin fart de riure, la veritat tal com ho conta no podem parar de riure. I veien  lo  kamikaze que és al volant, les morenes comencem a donar-se'n comte que les rosses tant tontes no som.

Arriba l'hora de preparar els llits per dormir. Jo fa poc que tinc la furgo, però vaig aprendre ràpid a muntar els llits, la  Sonia  és la primera vegada que ho farà.

Preparo els meus i miro com ho porta, "com va?", bé  Kari , ja ho tinc, ho he aconseguit" em diu mentre es tira al llit de baix, " cataclog " sentim, Mare de Déu, el llit s 'ha plegat i ella no la veiem, "que t'has fet mal", "ja s'ha carregat  lo  llit", "ja veràs Pinyol" ..

"Tranquil·les que estic bé", ens diu rient," només és que no he posat la falca per això s'ha plegat"  ,  i totes esclafim a riure, només  li  pot passar a ella.

Finalment, ens posem al llit demà ens espera el Pedraforca.

Continuarà...