El Foraster, el Pedraforca i les Floretes.

Arribant a Saldes

Aquesta setmana que he vist el Quim Masferrer (El Foraster) a TV3, al programa Quanta guerra!, em va a venir al cap l'episodi que va visitar Gósol i va pujar al Pedraforca. Va ser el 2017, no recordo ben bé l'època, però juraria que era primavera. Estava mirant El Foraster com cada setmana, l'episodi anava avançant i el Quim puja al Pedraforca, immediatament el grup de floretes comença a treure fum, " si el Foraster a pujar al Pedraforca  natros  també"," noies al setembre el Pedraforca ens espera","  si si , va que xalarem"," podem dinar al Refugi que en el que el porta xalarem també".  Pos  pareix que ja tenim sortida per al setembre, les Floretes al Pedraforca.

Tenim uns mesos  per davant , però ja comencem a planejar la sortida.

Com la  Sonia  i jo tenim  furgo  Camper, decidim agafar les      dos  furgos  i així ja tenim on dormir i fer la nostra.

Anem fent alguna sortida juntes per compactar grup, és una cosa que m'agrada fer abans de marxar en grup un parell de dies.

Finalment, arribar el dia, quedem baix de casa  meva  que hi havia un descampat i així podem organitzar bé les  furgos . Mare  meua , pareix que marxem un més, portem roba d'estiu, primavera i alguna cosa d'abric perquè algú ens va dir que venia fred, temperatures molt baixes, en fi.

Quan ja ho tenim tot a punt ens repartim entre els  dos  furgos  i arranquem per passar un cap de setmana inoblidable. Per aquelles coses que fas sense adonar-te'n comte, pugem les rosses a una  furgo  i les morenes a l'altra.

Com sempre que sortíem jo anava al davant i  Sonia  (  la  Kari ) darrere.

A l'arribar a l'altura d'Hospitalet de l'Infant vaig sortir de l'autopista, si sorties i entraves per no sé on, no et cobraven un tram, com sempre aquesta  jugaresca la feia la  meva  parella i jo no parava comte, total, em vaig embolicar i vaig fer una volta tonta i elles darrere meu.

I de seguida va sonar el telèfon, eren elles, la brometa fàcil," que feu? Com ​​​​​​​​​​és nota que aneu totes les rosses juntes!", ni cas, perquè molt morenes, però tu  davant que si no em perdo.

Un cop al camí de nou, tot flueix correctament, cap al mig dia arribem a Saldes.

Saldes és un poblet del Berguedà als peus del Pedraforca, dins del Parc Natural del Cadi- Moixeró, té uns 300 habitants.

Aparquem a l'entrada del poble en una esplanada que hi ha i visitem el poble.Recorrem els seus carrers i després tornem a les furgos  per dinar. Trèiem dos mantells i els estirem a terra, comencem a treure tup pers, cadascuna ha portat una cosa, us ho podeu imaginar, podría menjar tranquilament tot el poble. En seiem a terra i entre xarrameca i riures anem menjant.

De sobte se sent un helicòpter, aixequem la vista i veiem que a poc a poc va baixant. Enfront, una mica més enllà hi ha una ambulància que espera. Nosaltres no perdem punt i comencem a especular i fer-nos preguntes. "Què ha degut passar?"," segur que és algú que ha caigut pujant al Pedraforca",  "  és que és perillós", "trobeu que  natros  serem capaços de pujar i baixar?"..." Vinga, noies, no comencem. . , igual només a entortillat, o s'ha marejat.. Au va, acabem i anem a fer un vol".

Fem una petita excursió pels voltants, per un bosc, el castell de Saldes, fem una mica la cabreta, estirem cames i ens traiem del cap l'helicòpter.

El grup al complet

Al tard tornem a les  furgos  i marxem cap al mirador de  Gresolet  on dormirem.

Fem un petit vol per les rodalies i ens preparem el sopar i les motxilles per a l'endemà. Ho fem entremig d'un caos, un caos en el qual ens sentim còmodes.

A vent sopat i fent un didalet de licor d'arròs, la  Sonia  comença a contar historietes d'ella, de trompades en  el  cotxe sense que ningú hagi pres mal, quin fart de riure, la veritat tal com ho conta no podem parar de riure. I veien  lo  kamikaze que és al volant, les morenes comencem a donar-se'n comte que les rosses tant tontes no som.

Arriba l'hora de preparar els llits per dormir. Jo fa poc que tinc la furgo, però vaig aprendre ràpid a muntar els llits, la  Sonia  és la primera vegada que ho farà.

Preparo els meus i miro com ho porta, "com va?", bé  Kari , ja ho tinc, ho he aconseguit" em diu mentre es tira al llit de baix, " cataclog " sentim, Mare de Déu, el llit s 'ha plegat i ella no la veiem, "que t'has fet mal", "ja s'ha carregat  lo  llit", "ja veràs Pinyol" ..

"Tranquil·les que estic bé", ens diu rient," només és que no he posat la falca per això s'ha plegat"  ,  i totes esclafim a riure, només  li  pot passar a ella.

Finalment, ens posem al llit demà ens espera el Pedraforca.

Continuarà...

Peketrail per Sant Roc

Sant Roc

Amb el començament del 2016 el  Peketrail  es va anar consolidant.

Sempre que podíem sortir a recórrer el Port. Un cop al mes en feien una d'oberta, això vol dir, que s'hi podia apuntar qui volgués. Es feia difusió a les xarxes i la veritat, és que tenia sempre molt d'èxit, la gent els esperava.

Ara bé, el que més publicitat els feia era el boca a boca. I elles, els directors de  Peketrail  sempre buscaven alguna cosa per complementar la sortida i que captés més gent.

Així que com la propera sortida era en voltes de Pasqua, van fer portar a tots els nens i nenes ous durs pintats.

L'excursió era per Paüls. Van deixar els cotxes a Sant Roc, i van recollir tots els us que van guardar fins que arribes el moment.

Eren una bona colla, com sempre amb ganes de passar un bon dia, i elles no falla en mai.

Cova del Llop

Van pujar fins a la Cova del Llop on van esmorzar. Val a dir que la cova es va quedar petita. Des d'allí van continuar fins a la Barraca del Jordi, feta de pedra i que es troba a l'entrada del Pla d'Hedra. Antigament, era un refugi de pastors que la feien servir per quedar-se a dormir i així controlar millor els ramats, però també es feia servir d'aixopluc en cas de tempesta o per fer parada per dinar. Des d'allí van continuar pel Pla d'Hedra, un bosc de pins, on vas planejant còmodament.

Barraca de Jordi

Arribem al Collet del Pla d'Hedra i encara baixem passem pel Coll de l' Atmetleral  i en no res ja som a Sant Roc. Tots menys un petit grup que s'ha quedat una mica més  atras  amb  Sonia , ella per variar, com sempre va xerrant i no mira per on anem, al Coll agafen un altre camí i fan uns quants metres més.

Pla d'Hedra

Quan ja hi som tots, trèiem les neveres i bosses amb el dinar iens seiem repartits per les taules de pedra que hi ha a Sant Roc. Cadascuna pertany a una família de Paüls i per Sant Roc es reuneix tot el poble i fan una festassa. Avui com no hi ha ningú els podem utilitzar.

Hi ha molt bona sintonia entre les famílies, compartim aperitius, postres, la gent s'ha animat i ha fet cocs, no ens falta de res.

Havent dinat i sense que se n'adonin, els tres responsables de la sortida amaguem els ous pintats per la rodalia d'on som. Un cop amagats tornem a les taules com si res, al cap d'una estona els diem que els busquen." A  vere  que troba l'ou que ha pintat durant la setmana" diem, "però per on estan?", "busqueu". , busqueu".

Passen una bona estona buscant els ous amunt i avall, entremig de corredisses i rialles. Al final tots troben el seu ou.

"I ara que farem?" Pregunten, " pos  no estàveu tan cansats?", "no, podríem jugar a alguna cosa" diuen. Vam acabar jugant al mocador mares i pares contra filles i fills, vam fer un  rondo  i un partit.

A mitja  tarda  vam donar finalitzada la jornada.

Va ser un gran dia, el recordo especialment, recordo sobretot, els riures dels nens, i només per això va valdre la pena.

Us deixo la ruta d'aquell dia,

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/pauls-peketrail-roquetes-12557093

Esclat de colors

Avui faig un salt en el temps fins a la data actual.

Aquest cap de setmana he estat al Pirineu, on em sento com a casa.

Havienm preparat la ruta amb ganes, sortíem des de l'estació de la  Peulla  i pujàvem cap a l'Estany de Gerber, el Refugi de Mataró i saltar pel Coll de l'estany Gelat de  Saboredo , baixar al refugi de  Saboredo  i sortir per la Vall de Ruda.

Però de vegades, planeges una cosa i al final per més ganes que li poses, no és pot dur a terme.

El dia és va despertar gris però la previsió no donava tempesta, així que vam decidir continuar amb els plans.

Vam preparar les motxilles amb menjar, aigua, frontals, la manta tèrmica, els gore, guants, farmaciola, i alguna peça de roba per si ens feia falta, i cap al lloc de sortida.

Ja pujant cap al Port de la  Bonaigua  ens vam adonar que el paisatge seria un espectacle. Entremig dels boscos d'avets podíem apreciar com algun arbre mesclat apuntava amb grocs, taronges. .la  tardor és comença a despertar. La cascada de Gerber baixa generosa, els prats son encara verds i s'hi poden veure vaques i cavalls pasturant al seu aire. Dos revoltes més amunt de la Mare de Déu de les Ares hi ha un grup que fan observació de la brama del cèrvol.

Arribem a la  Peulla  i aparquem.

Caminem cap a la  TSD , passem pel costat i anem direcció un pontet de fusta que és damunt del riuet de la  Bonaigua , seguim pel sender que és ben fressat, anem guanyant altura i vistes. Aquesta vista sempre m'ha agradat, la imatge de tota la Vall i la carretera serpentejant al mig, em transporta a la infantesa quan jugaven a l'escalèxtric. Continuem pujant, el verd encara present a les serres contrasta amb els colors que tímidament van apuntant pel bosc.

Arribem a l' Estanyola  del Gerber, quina imatge més bonica, al fons les muntanyes, davant un bosc d'avets, a primera línia d'arbres amb un ventall de colors que va des del groc, passant per taronges, vermells, color gínjol. .i  tot reflectit a l'estany combinat amb el grisor del dia.

Estanyola de Gerber

Continuem entusiasmats, aquesta estampa ens acompanya fins a la cascada que trobem més amunt de l'Estany de Gerber.

Després la cascada pugem per grans blocs de pedra, un cop dalt ens trobem l'estany  Long , el Redó i més endavant el de l'Illa, als peus del Refugi de Mataró o de Gerber.

Fa una bona estona que ens hem posat els gore, cau un borrim d'aigua fina que pensem és de la boira. A mesura que avancem el borrim és més fort, estem prop del Refugi i farem parada.

Arribem i entrem, mengem una mica, mirem el mapa i decidim continuar un tros  a vere  que. Ho intentem uns metres arribem fins a l'Estany Negre de Dalt, la pluja és fa més intensa i comença a bufar el vent.

Refugi de Mataró 

Ho tenim clar, girem cua i desfem el camí, avui no fa dia per continuar i per dalt pareix que la cosa s'embolica. Les muntanyes no es mouran.

De camí de baixada ens vam trobar molta gent que pujava, sense paravents, ni impermeables, alguns sense jaquetes, un grup de 7 només dos portaven dues motxilles petites, un grup de joves que pujaven a passar la nit al refugi, pantalons curts, mànigues curtes, alguna dessuadora. Només dos grups ens vam creuar que anaven amb bones motxilles i ben preparats. Vaig contar un total de 33 persones, al refugi només en cap vuit i l'altre Refugi, el de  Saboredo  es troba a 3 h.

No sé quants van arribar, no sé quants es van quedar, ni quants van baixar, però vaig pensar en ells tot el cap de setmana, perquè la majoria no anaven preparats, el temps no era el més idoni i era tard. Quan  natros  baixàvem eren més o menys les 13:30/14:00, a ells els quedaven entre pujar i baixar unes 4 h sinó més. La baixada es feia llarga, les pedres estaven banyades i s'havia de parar compte de no relliscar.

Penso que hem de ser més responsables, a la muntanya s'ha de sortir prompte, amb el dia per davant, i preparats per poder maniobrar en cas de trobar-te amb mal temps. És una excursió fàcil, però puges fins a 2560 m amb  el  qual el temps pot variar. I de cap manera és pot sortir a la muntanya com si anessis al gimnàs.

A la muntanya cal respectar-la i tenir-li respecte.

Ruta i descripció a wikiloc:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/la-peulla-estany-gerber-regugi-de-gerber-188023495

Estany Redó

     

                           

                           Arribant al Gerber

<script async src="https://pagead2.googlesyndication.com/pagead/js/adsbygoogle.js?client=ca-pub-3345311470703361"

     crossorigin="anonymous"></script>

Tivissa

Ara que aquest cap de setmana és la  Pilarica  em ve al record la de fa nou anys, va caure igual que enguany. A mitjan setmana, Ximo ens va proposar d'anar a passar el cap de setmana en famílies a Tivissa. El seu germà és capellà allí i ens pot deixar un bon preu una casa que té l'església, com una casa de colònies.

No ens ho vam pensar  dues  vegades, les floretes vam posar la maquinària en marxa per passar un bon cap de setmana.

Com teníem poc temps per organitzar-ho tot el primer que havíem de saber era quants seríem, així que vam fer llista i vam donar 24 h per apuntar-se. Déu-n'hi-do quina gentada!! 10 famílies s'hi van apuntar.

Es van organitzar per anar a comprar, a més cada família va portar alguna cosa, pizzes, coc, truites, no els hi va faltar de res.

Així que divendres  tarda /nit van anar arribant a Tivissa, alguna família ho faria dissabte.

Tivissa és un poble de la Ribera d'Ebre d'uns 1635 habitants, envoltat de muntanyes, les de Tivissa-Vandellòs, a prop, a 21 km es troba  Llaberia  que pertany al municipi de Tivissa i de la que també hi ha Infinitat de muntanyes per recórrer, aquest, però, ens centrem a Tivissa.

La casa es trobava enfront de l'església, els separa una gran plaça on els infants jugaven sense cap perill. La casa era gran, amb grans sales, cuina, lavabos i habitacions amb lletres. Els nens el primer que van fer va ser triar habitació, volen dormir tots junts, els grans tampoc al llit de dalt i els petits a baix, els pares poca cosa podíem dir i volíem, és tractava de passar tots un bon cap de setmana. Així que un cop tots tenien llit van sortir a jugar al carrer. Tot i que erem a mitjan octubre la temperatura era bona.

Els grans mentre organitzàvem cuina i començàvem a fer el sopar.

Cridem a sopar a la joventut, Déu meu!! "Però que suats, hem de fer dutxa", "no cal" deien, "i tant que cal, va davant de mi".

I així entre plors i riures vam fer una dutxa ràpida. Un cop nets i amb pijama els vam seure a sopar. Quina  taulada  de nens!! Feien molt de goig.

Un cop sopats van anar a jugar a una sala que hi havia buida i nosaltres vam recollir i per taula per sopar. Va ser un sopar tranquil entremig de riures i bon rotllo.

Vam anar a dormir tard, quan els nens van caure rendits de tant de jugar.

L'endemà al voltant de les 9 h del matí ja erem  casi  tots desperts.

Vam començar a preparar l'esmorzar i motxilles per a l'excursió. El Ximo ens volia portar a un cim que hi ha dalt del poble, Roca Verdura, i després volíem anar a animar a la gent del club que corria a la Cursa de Tivissa. Així que sense perdre temps i un cop tots esmorzats i canvis vam començar la ruta.

Estàvem contents,  bueno , hi va haver  dos  criatures, un el meu petit i el de l'amiga que van pujar al cim plorant, a  tot  pulmó . S'havien barallat, encara avui no sabem el perquè. " Se  bon va tota la força plorant" els dèiem i encara ploraven més fort, sobtadament  a l'arribar  a dalt van callar.

Des de Roca Verdura teníem bones vistes al poble. Ens vam fer la foto i vam continuar cap on era tota la logística de la cursa.

Vam veure arribar als companys, vam fer un beure i cap a casa a dinar.

Després de dinar van acabar d'arribar les famílies,  al matí  havien tingut partit de futbol. Ara ja erem tots.

Per la  tarda  vam fer una altra excursió passant pels rentadors del poble, vam arribar fins a l'Ermita de Sant Blai, van pujar a la creu i cap a la casa falta gent.

En arribar és van quedar a la plaça jugant amb els nens del poble fins a l'hora de sopar.

El sopar va ser una festa, erem un bon grup ben avingut, ens hi vam passar bé i també se'ns van fer les tantes.

L'endemà després d'esmorzar vam recollir i preparar alguna cosa per dinar. Marxàvem a  Llaberia  a fer una excursió pels voltants.

A l'entrada del poble ens vam trobar amb una altra família que va venir de Reus a passar el dia.

Vam dinar a l'àrea de Santa Marina i després cap a casa.

S'havia acabat un cap de setmana magnífic, ple de bons moments que encara avui recordem.