Crònica d'una travessa. De la Bassa de l'Alentar a la Font de Murria.

 

És una ruta molt exigent, no pels km ni pel desnivell, sinó per la duresa del terreny, pedregós, amb grimpades i desgrimpades, algun tram perdut i al que havíem de sumar que el terreny estava mullat i la boira que ens va acompanyar arribant a la Creu de Santos.  

Va ser com he dit exigent, la seva severitat ens va posar a prova, al mateix temps que vam gaudir del recorregut, que no deixa de ser espectacular.

Així que amb tota la il·lusió i amb totes les ganes, ens trobem a les 6 h del matí al lloc de partida.

Durant la nit ha plogut, i el dia abans també, ara, però, no ho fa, el cel és ras el que ens fa pensar que no ho plourà.

Comencem la marxa amb els frontals, anem a bon ritme, 40 min després arribem al Pouet de l'Amorós, ara seguim per la pista que hi ha just al costat i que ressegueix la renglera de ventiladors. Al final de la pista hi ha uns abeuradors, i a partir d'aquí emprenem la cresta. 

Caminar a la llum dels frontals és encisador, veiem les estrelles i a baix, les llums dels pobles. Ens cal estar ben atents on xafem. Anem avançant xerrant, rent i a poc a poc fem camí.

Comença la primera claror del dia i amb ella, veiem per primer cop les siluetes de les muntanyes que ens acompanyen entremig de barrancs escarpats que semblen no tenir fi. Ens trobem a la Mola de la Buniaca, acabem de passar les Moles i anem cap a la Punta de la Buniaca. Perdem el sender i arribem al final, hi ha una bona desgrimpada, mirem si podem baixar. Primer ho fan els nois i ens ajuden a baixar amb molt de compte.

Desgrimpada

 Ara, continuem pel costat de la paret, al final d'aquesta podem baixar i recuperar el sender, seguim cap a la punta. Veiem un altre grup que s'està apropant a natros, ens agafen i anem fins al Coll de Xeta junts, allí, fem parada per esmorzar i recuperar forces. Hi ha un petit avituallament en fruits secs i begudes.

Coll de Xeta

Visites als Ports

Ja és de dia, al fons podem veure el mar, els prats estan verds i grocs, els núvols baixos, a l'altre costat, al fons, els Ports, el Caro apunta el cap tímid entremig dels núvols. És una postal de contrastos.

Continuem el camí, un sender estret que s'obre pas entre les argelagues florides de groc, troncs que aguanten el pas del temps com autèntics guerrers. L'altre grup ens avança i en no res ens treuen bona distància. Des del coll fins a arribar al Mas de Solsona i el del Moreno anem planejant i gaudint de l'espectacle que se'ns presenta al cada pas.

Després de passar els masos encara planegem un bon tros abans d'emprendre la dura pujada fins a la Creu de Santos. Dura pel desnivell i perquè la boira ha decidit acompanyar-nos en aquest tram fins al cim.

Mas de Solsona

Va ser dur perquè no sabíem per on caminàvem, no veiem les fites, la boira ens banyava, feia molt de fred. Finalment, vam veure una marca roja pintada a la roca i se'ns va fer de dia, anem seguint les marques grimpant per les roques, veiem la creu i de seguida som a dalt, hem arribat a la Creu de Santos, llàstima que no veiem res.

Pujada a la Creu de Santos

Creu de Santos

Fem dos fotos i continuem camí. La baixada no millora, ens adonem que no seguim el camí, les pedres rellisquen i anem a poc a poc. Més endavant retrobem el sender i per primer cop en tot el dia, és pla, tou, sense pedres, quina delícia. Ens dirigim cap a la Font del Teix passant pel Portell del Bou on s'acaba la placidesa del sender i torna la duresa que ens ha acompanyat tot el dia. 

Caminant a la Font del Teix

La boira ha quedat a dalt i ara les vistes tornen a ser brutals. Ens adonem que encara queda molt de camí i no arribem al dinar. Decidim avisar a dos companys que pugen al dinar perquè ens vinguin a buscar, ja decidirem on, però que estic atents. Tornem a tenir vistes al mar encara que de seguida canviem de vessant. Anem baixant a la Font del Teix i d'allí seguim recte deixant el refugi a la dreta i uns metres més endavant, a l'altura d'un teix, girem a la dreta i entremig de marges desfets baixem fins a la Teixera de Cosp, digna de veure, hi ha bonics exemplars de teixos. 

Font del Teix

La baixada és pronunciada, vaiga si ho és!! Arribem a la Bassa de Cosp i a la Font de Murria. D'aquí surt una pista, fem unes passes, però decidim seguir el track, així que anem pel darrere de la bassa i seguim les marques roges, el sender és ben tapat, amb grimpades i de mal caminar i no sabem els que ens espera. 

Font Murria

Els companys ens truquen i ens diuen que baixem per la pista que ells aniran venint i ens trobarem pel camí. Així ho fem, desfent el 500/600 m que havíem fet i emprenem ara més tranquils, no ens hem d'enganyar, pista avall. Al cap d'1 km o així ens trobem amb les companyes. A dinar!!

Algú va preguntar– defraudats per no haver arribat a Rasquera?

No. Cadascú ha de ser conscient d'on pot arribar. Que ho podem fer? Sí, sense cap mena de dubte, però sense posar-nos límit de temps. Avui d'haver continuat no hauríem arribat al dinar de germanor, així que la decisió ha estat més que encertada.

Hi tornarem amb companys que no van poder venir, amb calma i gaudint de cada petjada.

Fotos de Pili Rius, Roger i d'una servidora.

Recordeu de no deixar cap petjada.

Salut, cames i muntanya.

Ruta del wikiloc:

https://loc.wiki/t/247522200?wa=sc

La Vall de Pastor des de la Caramella

 Avui us deixo una ruta tant exigent com feréstega a prop de casa. Sortim del mes de desembre que entre menjades, el mal temps i la feina poques sortides he pogut fer, però el cas és que el 18 de gener, tinc una travessa des de dalt al Coll de l’Alba fins a Rasquera, uns 27/29 km i 1200 +. Molt de respecte em, ens fa, ja que hi vaig amb companyes i companys. Per això proposo fer el diumenge abans aquesta que ara us relato. És exigent pel fort desnivell que fem  1100 + amb poc més de 6 km, i per terreny poc agraït, cosa que com a entrenament de cara a diumenge vinent ens va molt bé, i que transcorre per la poc transitada Vall de Pastor, i ja per la part alta, caminarem per senders poc dibuixats que ens regalaran vistes magnífiques.

Havíem de ser poca colla, però finalment som unes 18 persones, és la primera de l'any i es nota que hi ha ganes.

Anem amb cotxes fins a l’aparcament de la Caramella. En baixa dels cotxes veiem que no fa molt de fred, els més calorosos ens traiem les jaquetes, comencem pujant i tot ens sobrarà. 

Sortida del sol

Fem uns metres per la pista, però de seguida la deixem per continuar per un corriol que surt a la dreta, veureu una fita al marge. Anem pujant cap al Coll dels Morralets, ho fem entremig de marges mig desfets. A mesura que guanyem alçada tenim vistes al mar, el sol comença a treure el nas i a poc a poc va il·luminant la vall. En arribar al coll estem tots ben acalorats. 

Coll dels Morralets

Ara ens ve una baixada fins a arribar a la Vall de Pastor. Quan ja hi som, ens agrupem i emprenem la pujada, ara ja serà constant i sense pausa. Tenim el barranc a la nostra esquerra, després d’1,1 km més o menys, travessem el barranc i continuem per l’altre costat. El sender és ben indicat amb marques roges que trobem a terra i als troncs dels arbres. Recordo d’altres cops tot i ser hivern, el bosc verd i frondós, avui es veu trist, a causa dels boixos que han patit la plaga de la palometa. Arribem a la Font del Sapo que per mi primer cop la veig rajar. 

Vistes abans d'arribar a la cova

Continuem pujant i arribem a un mirador on podem gaudir d'unes espectaculars vistes a la Fortalesa que ens queda a l’esquerra i a la Serra de Cardó i Boix enfront. Seguim uns metres més i arribem a la Cova del Sapo. Una balma amb una bona boca, podem veure que el pas de l’aigua a anat formant formes capritxoses i arrodonides, també veiem diferents tonalitats a causa de la humitat i a l’aigua que hi raja quan plou. 

Cova del Sapo

Fem una petita parada i després continuem fins a la Font del Gel amb pujada constant. La font és una petita cascada que es troba en un lloc ombrívol, a terra hi ha un petit bassi. Amb temperatures baixes és fàcil veure l’aigua que hi cau, gelada. No és el cas d’avui. Desfem el camí uns metres, fins a un encreuament, on continuem per la dreta i amunt. (Des de la font també es pot continuar recte, però és una altra excursió)

Font del Gel

Continuem pujant per una zona boscosa, creuem una mena de barrancó i una mica més amunt arribem a un collet. Decidim parar i menjar una mica, encara ens queda desnivell per fer, però no serà tan pronunciat. Les vistes són esplèndides, veiem fins i tot el Pirineu amb tots els pics nevats. Més en primer terme el Farrubio, Penyaflor, la Moleta, la Coscollosa. Enfront Cardó i Boix, la Serra del Montsià, La Castellona. Així que recuperem forces amb bones vistes.

Vistes

Després seguim per un corriol que va resseguint la roca, de vegades perdut, que no un revolt trobem una altra cascada i una mica més amunt, una foradada per la qual passem pel mig, estem a 985 m d’altitud.

Pas entre roques

 Continuem pujant, passem pel pi Rabassut, per una roca en forma de xampinyó. Estem arreglats bany a la Ballada de la Font dels Cinc Sentits. 

Pi Rabassut

Arribem a la Font, l'aigua del bassi està congelada, la temperatura ha baixat. Fem quatre fotos i desfent el camí uns 150/200 m. Ara no hi ha sender, busquem el millor pas per arribar al sender que puja al Carro, el kmv de la Caramella, el tenim just a baix, a uns 200 m. 

Font dels Cinc Sentits

Així que a poc a poc i bona lletra anem baixant, ho fem sense dificultat i en no res som al sender, el que emprenem de baixada fins al Coll de l’Escaleta. Aquí podem continuar sender avall, i grimpar per la canal que tenim al davant, decidim fer la grimpada (està l’opció de baixar un tros pel sender i trencar a la dreta, es fa cap al mateix lloc). Un cop al dalt seguim, deixem la Mola Castellona a la nostra esquerra, continuem fins al Mirador de la Roca del Migdia on fem una altra parada i mengem una mica tot gaudint de les vistes.

Mirador de la Roca del Migdia

  És hora de seguir, ho fem seguint les marques roges, ara anem de baixada. És una baixada empipadora, empinada, pedres soltes, són 200 m que cal anar amb compte. Arribem al final i ara ens ve un pas aeri que recorre tot el parany fins al Forat de l’Aire. Tot i ser aeri es passa bé, també he decidit que deien de cadascú. 

Pas aeri

Arribem al final i passem pel mig del forat i que ens deixa a l'altre vessant, és una balconada a Covalta i al Montsià. 

Forat de l'Aire

Cal dir que el terreny no millora, continua la pedra solta i en què haurem de fer alguna desgrimpada. Arribem a la Moleta de l’Àguila, i ara trobem una canal bastant empinada i que baixem amb molt de compte, després continuem pel costat de la paret fins a arribar al Coll de la Garrofera, on continuem cap a l’esquerra, a la dreta ens portaria a Covalta. 

Vistes des de la Moleta de Àguila

Ja només queda seguir el sender fins al baix de tot, on travessem el barranc que porta aigua, ho fem saltant per damunt les pedres i ja som a la Casa Carvallo, ara pista fins als cotxes.

Espero que la gaudiu, i recordeu, que no es note que hi heu passat.

Salut, cames i muntanya.

Us deixo el track de la ruta i alguna altra que tinc per la zona.

https://loc.wiki/t/246716704?wa=sc

https://loc.wiki/t/67728996?wa=sc

https://loc.wiki/t/69850835?wa=sc

Barranc de les Carboneres

 Avui una prop de casa, al pati de casa. Aprofitant que la pista del Regatxol és oberta, tot i que era l'últim dia, hem volgut anar a fer una ruta pel Barranc de les Carboneres i Regatxol. Fa uns dies una companya me'n va parlar i tenia ganes de fer-la.

Pugem amb cotxe fins al Port i continuem per la pista que porta a Fredes, passat l'aparcament de Cova Avellanes seguim una mica més per pista, després d'una revolta continua per la de la dreta, és la del Regatxol. Cal anar amb 4×4 i amb molt de compte, ja que no està en bon estat. En arribar a una caseta blanca, deixem el cotxe, no es pot continuar, perquè hi ha una cadena que ens impedeix continuar.

Inici de la ruta

Així que deixem el cotxe i seguim a peu pista amunt durant 1,3 km, on la deixem i continuem per una altra que surt a la dreta. Es veu que fa poc que l'han netejat. A poc a poc es va estretint fins que esdevé un corriol. Anem baixant cap al Racó de la Ferradura, passem pel davant d'una font, no hi baixa aigua, el bassis és ple de pinassa, desconec el nom. Arribem al racó i travessem el barranc i continuem per l'altre costat, ara de baixada, fem un petit repetxonet i arribem a un mirador, al davant i cap a la dreta, apunta el cap la Mola de Lino. 

Mirador

Seguim ara de baixada cap al barranc de la Font Mala, anem amb molt de compte seguint les marques roges, la baixada és molt tècnica, les roques estan banyades i és fàcil relliscar. Quasi arribant al barranc passem per una teixera, també hi veiem alguna carrasca. Ja som al barranc, el creuem i seguim per corriol, més endavant tornem al barranc, ara ja veiem aigua.

Riu

Ens desviem a la dreta buscant el millor pas i arribem a un racó espectacular, al Salt de les Carboneres, una cascada molt bonica, ens hi atansem tot el que podem, parant compte de no relliscar.

Cascada de les Carboneres

Just a baix hi ha un toll, hi regalima aigua per tota la cascada. Desfem uns metres el camí i continuem pel costat del barranc, de vegades ens cal anar per dins, avançant per damunt de pedres. Ara cal anar pel damunt la roca, el barranc s'estreteix per formar una petita cascada que va a parar a un toll d'aigua cristal·lina. Anem amb molt de compte, una relliscada i fem un bon capbussó i la veritat, no apeteix gens.

Toll

 Així que salvem el toll, travessem el riu i seguim per un corriol que va paral·lel al barranc i que ens porta al Ulldemó, als estrets del Regatxol, ens desviem un moment per un braç del barranc que tenim a la dreta, tornem a l'Ulldemó, porta molta aigua, creuem per l'altre costat. Si seguiu el track veureu que pugem i baixem, no feu cas, no es va servir de res. Hem de passar apegats a la roca, hi ha un tronc que devia servir per passar i que ara es troba baix aigua, així que passem intentant xafar les herbes que hi ha a la roca i agafant-nos amb els mans a la roca, al final hi ha uns cables que ens ajuden a acabar de passar. En un principi ens va fer respecte i vam intentar passar per dalt, no vam poder, per això el track puja i baixa. Si passeu amb compte per damunt de les herbes i roca es passa prou bé

No complicat

Seguim un tros per un corriol i tornem a travessar el riu. Anem per corriol fins al Mas de Marianet ara en runes, passem una font i tornem a la llera on tornem a creuar. Seguim ara per un corriol que va pujant suaument per l'altre costat del barranc. És un corriol fàcil de seguir i molt florit per l'època en què som. 

A poc a poc va baixant i ens torna a la llera, on de nou i per darrer cop passem el riu. 

Ulldemó

Som a prop dels Ullals del Tall Nou, en aquest punt girem a la dreta i continuem pel corriol que en puja fins a la pista del Regatxol, és una bona pujada que no dona tregua. 

Remitent de pujada a la pista

Un cop a la pista la seguim cap a la dreta fins al cotxe on finalitzem ruta.

Magnífica ruta que ens porta a recorrer un racó amagat i espectacular del Port.

Recordeu, que no es noti que hi heu passat.

Salut, cames i muntanya.

Ruta al wikiloc:

https://loc.wiki/t/242132248?wa=sc

La Fageda del Retaule

 Avui ens endinsarem a la Fageda del Retaule passant per la Cova dels Bous i la dels Cirers.

Tot i que es pot realitzar durant tot l’any, ara és quan, sempre a parer meu, en la seva esplendor. Quan ja som entrada la tardor i el bosc es vesteix amb aquell ventall de colors que va del marró al roig passant per tots els grocs i taronges que us puguem imaginar, és una delícia per als sentits passejar pels seus camins, caminar pel damunt d’una immensa catifa de fulles metre se t’impregna l’olor de Terra humida, és una experiència difícil d’oblidar.

Mireu que hi he estat cops, però no recordo veure la fageda tan espectacular com aquest cop.

Però comencem del principi.

Deixem és cotxes davant a Font del Teix. A uns 20 m tenim la indicació del corriol que ens ha de dur a la Cova dels Bous. Tenim 1 km de pujada i uns 200 m positius el que ens fa entrar en calor. Un consell, empreneu aquesta primera pujada amb calma. 

Font del Teix

Arribem a la cova, aquesta es troba a la paret d’un cingle, té la boca arrodonida de grans dimensions, no té molta profunditat. Al costat té un hassi i la Font que porta el mateix nom. 

Cova del Bous

Seguim sender amunt, ara puja més suau el que en dona un respir.

A baix a la dreta tenim el barranc de la Carrasca i al mig les Barraques i l’Entronador, un penya-segat que s’alça al mig del barranc. Arribem al Collet de les Moles de 1002 m, tenim la pujada forta feta. Descansem una estona i emprenem la caminada, ara per una pista. Arribem a una bifurcació, continuem cap a l’esquerra, cap a la Mallada dels Cirers. Allí, hi ha una esplanada on toca el sol, decidim que és un bon lloc per esmorzar.

Mallada dels Cirers

Un cop ho hem fet continuem cap al Barranc dels Cirers, aquí pareix que entrem en una altra dimensió, el paisatge canvia per complet, ens endinsem per un bosc de faigs i molta vegetació, amb una catifa de fulles que semblava no tenir fi, les roques plenes de molsa que llueix amb un verd intens a causa de les pluges, en fi, no hi ha res com veureu en directe.

Bosc

 Un petit corriol baixa a l’esquerra fins a la Font dels Cirers, un racó amb un encant especial. Al mig uns bassis plens d’aigua i fulles que prenen el bany dolçament. 

Font dels Cirers

Tornem al sender i seguim cap dins en cerca de la cova, el corriol a poc a poc ens va transportant a una altra època. Arribem a Cova, aquesta es troba enclavada a la roca, el frontal està fet de tires de fusta, al mig hi ha una porta, a un costat té una finestra i a l’altre una paella, vella i rovellada, penjada. També hi ha una altra finestra amb un gran porticó. A dins, darrere la porta, un parell de lleixes es queixen del pas temps, al mig la cova restes de foc, un tamboret, una estufa i molta brutícia. Les parets ens parlen de temps passats no molt llunyans, quan els maquis s’amagaven per aquestes contrades i de nit, els feia de sopluig. 

Cova dels Cirers

Desfem el camí, passem per la Mallada dels Cirers i tornem a la pista que ara, seguim cap a la dreta, ens deixa a una altra pista, la de les Vallcaneres, la seguim cap avall. Anem una estona per pista, uns 2,3 km, trobarem dos bifurcacions, la primera anirem per la dreta i a la segona per l’esquerra, passarem la bassa dels bombers, i en un revolt deixem la pista i continuem pel Barranc del Retaule 1,1 km. 

Barranc del Retaule

Ens n'anem endinsem a dins d’un conte de fades, una llum tenia s'esmicola entremig dels arbres il·luminant un riu de fulles que serpentegen sota els arbres, no es veu ni el principi ni la fi, reina un silenci sepulcral, només les petjades el trenquen. Cada pedra, cada arbre, tronc, pareix que ha estat posat a consciència, com un decorat, es té la sensació que d’un moment a un altre una fada o follet sortirà del seu amagatall. En sortir del barranc el primer que veiem és el Faig Pare, majestuós i extraordinari, omplint el seu racó. És simplement màgic, com un encanteri. 

Faig Pare

El Faig Pare té més de 250 anys i 25 m d’alçada i 4 m de perímetre, el 1992 va ser catalogat com arbre monumental i, per tant, protegit per la Generalitat de Catalunya. Això no ha impedit, però, que cada any, sobretot en aquesta època, que centenars de persones si acosten admirar-lo. Crec que poca gent és la que no té la foto de rigor damunt les seves arrels. Aquest any li va caure una de les branques, per aquest motiu, han instal·lat uns pilons de fusta que impedeix que t'acostis i un plafó explicatiu. El que es vol aconseguir és protegir-lo i evitar que la gent s’assegui a les seves espectaculars branques. 

Font del Retaule

Després de gaudir del moment reprenem la marxa direcció el Pi Gros, abans, però farem parada a la Font del Retaule, un altre lloc ple d’encant. Es troba entremig del Faig Pare i el Pi Gros. Al costat hi ha un teix que dona ombra a la font que neix als seus peus i a tots els bassis que canalitzen l’aigua.

Pi Gros

D’aquí continuem per la sendera fins al Pi Gros, aquí el paisatge canvia, ens endinsem en un bosc de pins, veurem una fita que ens indica per on pujar-hi, és una bona pujada, l’última del dia. El Pi Gros és un altre dels arbres monumentals del Port i el més alt de tota Catalunya i la que té més diàmetre de tota la península, amb una alçada de 31,5 m. Té una esquerda a conseqüència del vent, fins fa poc tenia uns sensors que l’aguantaven. Se li suposa uns 700 anys.

Cova de l'Espenta

Baixem de nou al sender i continuem cap a la pista de la Fou, un cop allí, la creuem i seguim pel corriol que baixa just al davant. Cal parar compte, ja que baixa fort arribem al barranc de la Fou, passem per cova, la de l’Espenta, més que una cova és un pas entre roques, havent passat trobem un escarrissó que caldrà baixar-lo. Un cop passat tenim a la dreta les Gúbies de la Fou i a l’esquerra els Forats, aquest es troben a tota la paret del cingle. Arribem a baix, travessem el barranc i sortim a la pista, només en uns 600 m per arribar de nou a la Font del Teix, punt de partida de la ruta.

Ruta variada i espectacular, gaudiu-la i recordeu, que no es noti que hi heu passat.

Salut, cames i muntanya.

Ruta al wikiloc:

https://loc.wiki/t/148110157?wa=sc

Us deixo un petit relat de collita pròpia.

El Retaule 

Al cor del barranc dels Cirers s’amaga la cova dels Cirers, recollida entre un bosc encantat que ha estat testimoni de mil llegendes.

Més enllà, el Faig Pare s’erigeix majestuós, guardià d’un racó de somni: el barranc del Retaule, que s’endinsa en un conte de fades.

Diuen els més vells del lloc que, quan el vent xiula entre els fullamars del Retaule, s’hi poden sentir veus, com si el bosc mateix murmuréssim paraules d’un temps oblidat. La llum hi baixa filtrada entre les fulles, transformant el barranc amb un lloc encantat.

I fou allí, entre la boira i el cant de l’aigua, on molts asseguren haver vist la Pastora.

Apareixia de sobte, amb el seu bastó i la mirada perduda a l’horitzó, com si parlés amb els esperits del bosc. Els animals no li fugien; al contrari, s’hi acostaven mansament, com si la reconeguessin com una de les seves.

Alguns diuen que era l’ànima errant d’aquella dona que va viure lliure pels Ports, fugint de la guerra i dels judicis dels homes. D’altres, que mai no va morir del tot, i que encara vetlla pels que s’endinsen amb respecte al cor del massís.

Quan el vent s’alça i els faigs tremolen, hi ha qui jura sentir el xiuxiueig d’una veu suau que diu:

—No tingueu por. El bosc us observa, però també us acull.

I és que aquest indret, entre la cova dels Cirers i el bressol del Retaule, no és només un paisatge: és un lloc on la natura parla, recordant-nos que la llibertat també pot tenir rostre humà.